Les entitats més antigues de Gràcia treballen colze a colze amb veïns i convidats per donar vida a la novel·la de Joan Lafarga en una obra que reunirá un centenar d’actors. Vols veure què preparen?
La historia del campanar de la Plaça de la Vila –fins al 2009 anomenada Rius i Taulet i coneguda anteriorment com la Plaça d’Orient– és el centra de la novel·la El rellotger de Gràcia, l’excusa que reunirà en un sol espectacle els diferents quadres escènics del districte més petit de Barcelona. Una historia que retorna per fondre’s amb l’actualitat, tant en la trama com en la posada en escena, i que reuneix festes populars, veïns de tota la vida, i nous talents escènics que encara no arriben al metre i mig però que alcen la veu més que ningú. Els dies 10, 11 i 12 d’abril podrem veure el producte resultant del bullici cultural del barri, dirigit per les seves entitats i, sobretot, motoritzat per la il·lusió.
Hem pogut assistir a un assaig de la funció que, un mes abans de la seva estrena, comença a treballar amb els actors més menuts, sota la direcció del conductor del carro, l’Enric Sunyol. Mentre els grans ultimen els detalls, els nens esperen. La Meritxell, que tot i tenir deu anys ja ens relata un sorprenent currículum teatral, ens explica que en saber de l’obra va demanar per participar: “I clar, amb tanta experiència, la van agafar!”, fa broma l’orgullosa mare. Donarà vida a un dels menuts venedors de diaris que corren entre les faldes del passat i anuncien titulars històrics. “I jo faré de bulto!”, salta la seva germana petita, la Isona, que amb set anys ja té ben clar que no dirà text: ella és més de dansa.
Quan els nens baixen de l’escenari, capten l’atenció dels assistents un parell de polítics convertits en actors amateurs que han volgut participar i que donaran al públic una visió força diferent de les fotografies que apareixen als cartells publicitaris.
Per saber més sobre aquest espectacle tant pluridisciplinari i heterogeni, hem entrevistat el director d’orquestra que manté el tempo i li dóna continuïtat, el seu director i dramaturg, l’Enric Sunyol. Acompanyat del pianista de l’obra, el Jordi Margarit, que ha compost un tema inicial i que, com és molt característic d’aquesta funció tant “feta a casa”, s’encarrega també de fer-ne un making of i diferents tasques audiovisuals.
Teatre Barcelona: A la vostra web hem pogut llegir la dedicatòria de Joan Lluís Bozzo a l’obra on, a més de definir Gràcia com a “república lliure del teatre”, descriu el barri amb paraules embadalides. Què és el que fa especial a Gràcia?
Enric Sunyol: És un barri on ens coneixem tothom, encara que hi ha molta gent nova de tot arreu, evidentment. Però fins i tot encara parlem de “baixar a Barcelona” quan anem al centre. Hi ha un esperit de poble, de vila, i hi tenim de tot: des del món esportiu fins al món coral o el món del teatre… Tenim molta activitat cultural.
Jordi Margarit: De fet, manté aquell aire de poble tant emblemàtic. Obviant el fet del que es diu la nova immigració i els nous establiments, encara es respira aquest ambient de poble, i es nota que a Si vas a segons quines hores per la Plaça de la Vila, es veu que és la plaça on hi ha el rellotge. Des de la novel·la primer, i després des de l’obra, el que fem constantment és donar una volta sobre aquesta història constant.
TB: I heu volgut reflectir tot això a l’obra.
J.M.: Sí, a l’obra surten les coses bones i les dolentes que té el barri. Moments festius com l’anunciació de que ja no està annexionada, o d’altres com la revolta de les Quintes del 1870, que aquí va ser especialment sagnant, sobretot tenint en compte que era un municipi independent. I una mica tot aquest tarannà molt provincià.
TB: Sumat a un esperit llibertari.
E.S.: I tant! Només cal donar una volta per Gràcia: el nom dels carrers diu molt! Hi ha el carrer Llibertat, el carrer del Canó, el carrer Fraternitat, la plaça de la Revolució…
TB: I el teixit cultural que descrivies, també el veurem a l’obra?
E.S.: Sí. Hi apareixen les entitats teatrals més antigues de Gràcia, El Centre Moral, El Cercle Catòlic, Els Lluïsos de Gràcia, L’Orfeó Gracienc, La Fundació Festa Major i la Colla L’Antiga de Sant Medir. Liderades pel Casal Corpus, que és qui ha dirigit la producció. Però també hi trobem les colles de cultura: geganters, bastoners, diables, gaiters, trabucaires… I la Revolta de les Quintes, que cada any recreen la protesta a la Plaça de la Vila de Gràcia.
TB: Tots a escena?
E.S.: Sí, els veurem en diferents moments. Especialment a l’escena de la inauguració de la torre del Campanar que, a més, hem de destacar que aquest any ha celebrat els 150 anys de la seva inauguració. Tota l’obra gira al voltant d’aquest campanar, per això he situat la trama a la Plaça de la Vila i a les cases i els carrers del voltant. Tos es mou sobre l’eix que presideix la torre.
TB: Un campanar sense església!
E.S.: Es veu que l’alcalde de Gràcia d’aleshores va voler fer-lo sense església perquè, en els moments revolucionaris, anarquistes i llibertaris que vivien, almenys així no el cremarien, com passava amb les esglésies.
TB: Què ens explica l’obra?
E.S.: La funció comença en el moment històric en que Isabel II concedeix la independència a Gràcia, com a municipi independent de Barcelona, el 1850. De cop i volta, la narració torna a una actualitat fictícia, situada a 2007, on hi té molta importància el personatge d’Albert Musons, l’emblemàtic i estimat conseller del districte que va morir el 2007.
A l’obra, l’Albert Musons recupera la independència, i Gràcia torna a tenir un alcalde que, a més, té la potestat de decidir qui pot ser alcalde a Barcelona, amb els seus vots. En una escena, es reuneix amb l’alcalde Tries i l’alcalde Hereu, que no estan satiritzats però els reconeixerem. Musons decideix dividir els quatre anys de mandat a Barcelona en dos per a cadascú, sota amenaça de vot de censura, i als altres no els queda més remei que acceptar. És una escena divertida que va escriure en Joan Lafarga, i més encara quan saps l’autèntica història: que Musons, que era socialista, va marxar del partir perquè li van fer la punyeta tot el que van poder… Però, en aquest dinar, el personatge gaudeix com una vaca i els canta la canya! Amb un humor suau, i una escena curta, per no passar-se, però una escena més.
TB: I com ha estat la posada en escena? Com veurem els canvis d’època?
E.S.: En total, l’obra es compon de 29 escenes, i treballem en un teatre on no tenim ni la capacitat ni el pressupost per fer grans canvis escenogràfics. De manera que ho he situat sempre a la Vila, i amb fosos de llums i ràfegues musicals canviarem d’una escena a una altre. Són equivalents a fosos cinematogràfics, i permeten canviar de temps, acompanyats de canvis en el vestuari dels actors i amb ràfegues musicals.
J.M.: L’obra demana també certa complicitat amb el públic. Que ja és habitual en els temps que estem, que demanen complicitat fins i tot els grups més consagrats.
TB: A part de la música enregistrada, en Jordi interpretarà en directe la peça que ha compost per a piano. En què consisteix?
E.S.: El Jordi Margarit ha fet una peça de piano que li vaig demanar com encàrrec. A l’inici de l’obra apareix una carta que llegeix el mateix autor de la novel·la, el Joan Lafarga, que també participa. Li ha posat de nom La Cançó del Plany.
J.M.: És com el pròleg del llibre. La mort de Musons va ser molt sobtada i va deixar molt tocats als que el van conèixer i el van tractar, i la meva hipòtesi és que el Joan va focalitzar les seves emocions en el llibre, on els protagonistes són el campanar i l’Albert Mussons. Al pròleg, fa tot una reflexió sobre les sentiments i les emocions que van haver en el moment de la seva mort i en el funeral, i al plantejar-nos com obrir l’obra vam decidir mantenir-lo. Del pròleg en va sorgir la música, i de la música el que seria el preludi si això fos una òpera. Hi haurà una veu en off, música i imatges, com diapositives.
TB: Tornant a la trama, quins moments històrics hi podrem reconèixer?
E.S.: Hi ha tres punts de referència. La inauguració de la Torre del Campanar, La revolta de les Quintes, que es una escena molt sagnant però la fem curta per no abusar de sang i fetge. Després hi ha un moment molt significatiu políticament, que és l’estrena del Cant de la Senyera, que va fer a Montserrat l’Orfeó Català. A l’obra, hem fet que el mestre Millet es trobi amb un personatge i el convidi a veure l’estrena. És també l’excusa per a que a cada funció veiem un dels tres cors de Gràcia: L’Orfeó Gracienc, els cors dels Lluïsos de Gràcia i els Cors Lírics dels Amics de la Sarsuela de Gràcia. I amb aquests ja en som 90… Anem apanyats!
TB: Com ha estat treballar amb tota aquesta gent?
E.S.: És molt complicat, perquè hi surt moltíssima gent. És gent de totes les entitats, i cada una té la seva programació i les seves activitats, i ho anem combinant com podem.
J.M.: No només són gent d’entitats! S’ha afegit a l’obra gent del món polític gracienc: tenim l’actual conseller de Cultura del districte (Eugeni Rodoreda), que fa un personatge, l’antic conseller de Comerç, que en fa un altre, i també participa la regidora del districte (Maite Fandos). No només és cosa de la gent de les entitats, també és gent de fora que ha volgut unir-se.
TB: I perquè creieu que han volgut participar?
J.M.: Bé, dient-ho d’una manera molt prosaica i fins i tot amb una mica de mala idea, el 24 de maig està molt a prop. L’altre explicació seria que el Joan Lafarga és una persona molt coneguda per coses que ha fet, el seu treball a nivell històric, i l’Enric Sunyol fa molt de temps que duu un programa a Ràdio Gràcia. Per una cosa o per l’altra s’hi han volgut afegir.
TB: Veiem que hi ha un centenar d’actors, història, acció, comèdia i sang i fetge… Podríem dir-ne que es una obra èpica?
E.S: Sí, és un relat èpic, perquè passen moltes coses. La revolta seria el moment més èpic; musicalment, el cant de la Senyera també és un moment important. I, finalment, l’última escena, que he creat i que és el retrobament de dos personatges morts en un altre món (que no es diu que sigui el cel o el limbo), que acomiada la funció. Hi ha personatges significatius, com militars, polítics o capellans, amb un tarannà especial, o un personatge del carrer que lluita per la revolució i quan es cansa se’n va a lluitar a Cuba…
TB: Com va ser la feina d’adaptació al teatre? Vas decidir cenyir-te a la novel·la?
E.S: L’adaptació teatral és molt fidel al llibre, el que passa és que a la novel·la hi ha capítols molt explicatius, amb dades històriques que he obviat al adaptar-lo. He mantingut l’argument i els personatges en sí. En algun moment els personatges deixen anar les dades històriques, però ens hem centrat en la vida i les histories, perquè sinó seria molt pesat per l’obra. Quan interessa dir el que passava en el moment històric, el que deien els diaris, he agafat canalla i els he fet vendre diaris, i diuen el capçal de la notícia.
TB: A Vilaweb hem llegit que definiu l’obra com “un somni complert”.
E.S.: Sí, ho comentava l’altre dia al Ple de cultura de l’Ajuntament: fa tres o quatre anys, quan ni m’imaginava quelcom com El Rellotger de Gràcia, havia pensat en intentar ajuntar els quadres escènics de les entitats culturals en un espectacle conjunt. Quan vaig parlar-ho, tothom hi estava d’acord però també em deien que era molt complicat, pràcticament impossible, així que vaig deixar-ho en un calaix.
TB: Fins que la impulsora, la Montse Millà, et va proposar encarregar-te del text i la direcció.
E.S.: Sí, després va sorgir El Rellotger i vaig tornar a engegar aquella idea. En aquesta ocasió potser m’ha funcionat més bé perquè la historia que uneix tot això és la història de Gràcia, i potser ha fet que la gent digués: col·laborem-hi, perquè és la història de casa nostra. No és el mateix fer un Shakespeare, un Valle-Inclán o un Lorca, que fer una història de Gràcia. Segurament serà menys important literàriament, però surt més del cor.
TB: És com fer la teva historia.
E.S.: És fer la nostra història.
Text i fotografies: Neus Riba
