Krzysztof Warlikowski no és un director fàcil, una d’aquelles estrelles rutilants que sovint venen a casa nostra per meravellar-nos. Perquè el seu teatre és força complex. Al nostre país, només l’hem tingut un cop, amb Dybbuk, el 2008 a Temporada Alta, una producció polonesa que no ens va fer ni fred ni calor. Un parell d’anys més tard, vaig anar a l’Odéon parisenc a veure la seva versió d’Un tramvia anomenat desig amb Isabelle Huppert com a Blanche Dubois. Tenia moltes coses interessants aquell muntatge. Fins i tot acabava amb el Qualsevol nit pot sortir el sol de Jaume Sisa cantat en català per una de les actrius. El dia de l’estrena, algú del públic havia cridat “pitié”. Tampoc n’hi havia per a tant!
Krzysztof Warlikowski
El cert és que Warlikowski és una de les grans figures del teatre europeu del nostre temps. Fa anys que va deixar enrere l’ombra de Krystian Lupa per desenvolupar un teatre menys dur, més pop. Estrena cada any unes quantes produccions, de teatre i d’òpera, entre el Nowy Teatr de Varsòvia que dirigeix i diferents sales d’Alemanya i França. Amb 62 anys, és ja un clàssic. I aquesta versió de la novel·la de J.M. Coetzee que passarà pel TNC aquest estiu n’és la prova. El premi Nobel sud-africà va publicar Elizabeth Costello el 2003, just l’any en què l’Acadèmia sueca va considerar-lo mereixedor del guardó. Coetzee es va inventar una mena d’heterònim i a primers del segle XXI va publicar en un recull tot el que Costello havia escrit fins aleshores després d’haver-se-la tret del barret el 1997 en una sèrie de conferències a Princeton. Warlikowski va agafar al vol la idea i la va portar al teatre.
Fins que s’ha decidit a posar el títol d’Elizabeth Costello a un muntatge seu, el director polonès havia utilitzat l’heterònim de Coetzee en almenys cinc peces anteriors, sovint citada per altres personatges, alguna vetada com a personatge menor. Podríem dir que li ha costat una dècada i mitja dotar de cos aquesta dona gran defensora dels animals per acabar aixecant una obra que, com la novel·la, parla sobre filosofia, medi ambient i qüestions socials i existencials, mentre apel·la a la nostra consciència cridant l’atenció sobre el destí dels animals, la injustícia social i l’exclusió de la gent gran i els malalts.
Com la novel·la, Elizabeth Costello és una obra de tesi, una mirada al món des d’un cert privilegi. La qüestió és que el que defensava el personatge fa dues dècades, i amb rèpliques posteriors al llarg dels anys, avui és més vital que mai. Qui parlava de la crisi del planeta a finals del segle XX? Coetzee va ser una mena de visionari, a banda d’extraordinari autor. Warlikowski, a més, utilitza altres materials, sobretot de l’artista francesa Sophie Calle, potser la primera que va convertir la seva experiència al món en obra radical. ‘L’informe per a una acadèmia’ de Kafka i el ‘Faust’ de Goethe també hi treuen el cap.
L’Elizabeth Costello de Coetzee era l’expressió d’un llegat. I la versió de Warlikowski també ho és. Sintetitza el que és i ha estat.
Més informació, imatges i entrades a:
