Redactor: Raul Gallego Abellan
Les interpretacions teatrals més memorables que he presenciat han estat a l’Àsia. Eren obres que he experimentat i viscut en primera línia més impactants que qualsevol performance de vanguardia. Aquest teatre, però, no es representava dalt d’un escenari. Es tractava de dramatitzacions espontànies que em vaig trobar a peu de carrer, oficines, mercats, ascensors, taxis, en el meu dia a dia a Orient llunyà o mentre feia la meva feina de videoperiodista.
És veritat que no sóc un erudit en el món del teatre però sí que em considero un expert de la posada en escena i l´observació i captació amb una càmera de la realitat i les experiències vitals de les persones. Durant els 12 anys que he treballat a l’Àsia, he arribat a la conclusió que allà són els millors en l’escenificació de la vida quotidiana, ja sigui per raons culturals, religioses, degut a normes socials o, simplement, com a forma de supervivència de societats on els valors democràtics encara estan despertant. M’atreviria a dir que són els millors en aquest art i el practiquen pràcticament tots. Des de les classes benestants fins a les més pobres.
Per ser capaç d’entendre-ho primer s’ha de fer un esforç per desentendre-ho tot. Quan vaig aterrar per primer cop a Bangkok, un dels primers consells que em van donar va ser que m’oblidés de tots els convencionalismes apresos. Que allò era un altre món. I que no esperés que la gent interactués o reaccionés com ho havia vist fer a Occident, l’Àfrica o a l’Orient Pròxim. A l’Àsia un somriure pot voler dir tot el contrari, un drama pot ser motivat per objectius totalment freds i premeditats i una expressió neutre pot ocultar els sentiments més purs i sincers com l’amor, l’odi o la ràbia. Tot plegat, demostra una increïble i impactant capacitat interpretativa. Una dramatització del dia a dia que pel nouvingut pot resultar un laberint o una muntanya russa a l ´hora d interactuar en societat.
Aquesta manera d’escenificar la vida s’ha mantingut, per bé o per mal, tot i el boom econòmic que està passant a la regió. Aquesta modernització tant trepidant no ha aconseguit que moltes de les tradicions, rituals, costums i normes socials perdin força.
La importància del col·lectiu, el respecte a la gent gran i les jerarquies, tant en l’entorn familiar com en la piràmide social, la diferenciació entre la vida pública i privada, el pragmatisme implacable, la repressió de sentiments i emocions, la no confrontació directa i la recerca de vies alternatives més subtils per aconseguir els objectius. Tot plegat crea situacions que sobretot als que venim del mediterrani ens poden semblar inversemblants
Potser, i això és una reflexió personal, per tota aquesta gran performance del dia a dia, que hi ha una tradició on les actrius i els actors sobreactuen moltíssim tant al teatre com al cinema com a fórmula de diferenciar realitat i ficció.
El que sempre m ha impactat més, però, va ser el concepte que allà es coneix com a «losing the face», (perdre la cara). El que aquí entenem com a mantenir com sigui les aparences, no quedar mai malament o evitar per tots els mitjans la mala imatge, la vergonya al que diran.
Com us podeu imaginar, aquest tret que és bastant comú en tot el continent, produeix infinitat de situacions comicodramàtiques. Moltes vegades extremes, com ara quan el ministre d’Agricultura del Japó, Toshikatsu Matsuoka, es va suïcidar al destapar-se que estava involucrat en malversació de fons públics. O surrealistes i esfereïdores com la llei de Lèse-majesté a Tailàndia, que envia gent a la presó per protegir la imatge de la monarquia tot i els escàndols i extravagàncies conegudes del nou rei Rama X Maha Vajiralonkorn.
La qüestió és mantenir la compostura en públic, fer la millor interpretació, oferir la millor cara per damunt de qualsevol fet, mentre tot el que no sigui socialment acceptat quedi entre bambolines. Això si, el que succeïx rere l’escenari és ben sabut per la majoria i pot ser tot el contrari del que es mostra o es predica en públic. Sota aquestes circumstàncies sembla que gran part de la vida sigui un teatre constant on massa vegades la realitat queda amagada rere el teló. Els polítics asiàtics són els grans experts en l´art de la dramatització i la doble moral rere l’escenari. Per exemple, a Tailàndia sempre que els generals asseguraven amb un somriure i de manera convincent que no hi hauria un cop d’Estat, en pocs dies els tancs sortien al carrer. La majoria de la població, però, malgrat que la premsa publicava les declaracions, sabien que hi hauria «ruido de sables».
El més curiós de tot plegat ha estat tornar a Catalunya, després de 3 anys a l’Orient pròxim i 12 anys a l’Àsia. Inevitablement he comparat aquestes vivències personals amb la societat catalana d´avui i els esdeveniments que estem vivint. La percepció dels mateixos conceptes en versió catalana del loosing the face, la vergonya d’altri, el que és i no és políticament correcte, no és tan llunyana de la societat oriental. La diferència més gran però és que allà són molt més conscients del que és teatre, el que no ho és i del que succeïx realment rere l’escenari. Mentre que aquí a vegades tinc la sensació que estem una mica perduts navegant entre tragicomèdies, vodevils i espectacles de tota mena en la nostra vida quotidiana. Potser, en alguns casos, ens caldria una mica de sobre actuació, dramatisme i fantasia asiàtica per entendre millor la pura realitat.
