La Brutal, capitanejada per David Selvas, Julio Manrique i Cristina Genebat, neix el 2011, però agafa embranzida a partir del 2014 arran d’aconseguir un conveni de subvenció triennal amb l’Institut d’Empreses Culturals. Des d’aleshores, han estrenat Santa Nit, Los esqueiters i Timó d’Atenes (2014); L’onzena plaga, Cleòpatra i Mammón –sota el cicle “Tot pels diners”–, i Una altra pel·lícula (2015); i en el que va d’any, La llista i Don Joan. Jordi Valls i Anna Madueño parlen amb David Selvas sobre l’origen i el present de la productora.
D’on surt el nom de La Brutal?
Me’l vaig inventar jo… m’agradava i és dels pocs que no està registrat. El sentit crec que és una mica canalla i gamberritu… hi ha alguna cosa una mica urbanita. A les nostres propostes crec que hi ha un aire que s’entén més des d’allò urbà.
I és això el que us porta a engegar aquest projecte? Quines són les essències de La Brutal?
Si intentes muntar i tirar endavant una empresa així, busques que tingui un sentit. Si no té un sentit lucratiu, que evidentment no el té, ha de tenir un sentit artístic. Penso que el que ens ha acabat ajuntant és aquest punt de vista que et deia, la voluntat d’adreçar-nos a un públic que respon més a una sensibilitat més urbana, més urbanita, una voluntat d’unes certes estètiques més modernes, o cinematogràfiques… com li vulguis dir. Jo penso que si volem explicar històries al públic d’avui, és molt complicat treure això, perquè hem estat educats amb això, i les noves generacions encara més.
El públic de teatre ha envellit?
Sí, fa molt de temps.
I què creieu que ha passat?
No s’han invertit diners. Tothom parla de nous públics, però ningú s’ho ha agafat seriosament. Sempre que el teatre ha donat espai a textos que apel·len als xavals joves, acaba funcionant… però no se’ls dóna cap espai. Volem que vagin a veure el Don Joan, volem que vagin a veure El Caballero de Olmedo… val, està bé, però i si posem l’accent a l’altre cantó? Jo vaig anar fa cinc anys a Viena, i vaig descobrir que hi ha un teatre de gent jove i prou, de 3 a 16 anys. I els xavals van al teatre sols, com qui va a jugar amb la Game Boy. Aquí això no passa. Aquí se’n van a concerts, es baixen pelis per Internet… Però és que miraves la programació, i et trobaves amb temes que els interessen, estètiques que els interessen, llenguatges que els interessen… Jo et donaria ara mateix quatre o cinc textos que han funcionat, perquè apel·len a aquest públic de 14 anys. Però aquí, un teatre públic et dirà: “però això és per a nanos…” Doncs que es quedin a casa. Però aleshores volem que vinguin al teatre.
Cal una oferta per a joves, doncs? Perquè de teatre infantil sí que n’hi ha…
El teatre infantil existeix i té un espai, encara que sigui perquè els pares el dissabte o diumenge volen fer alguna cosa i porten els fills al teatre fins als 5, 6 o 7 anys… però després hi ha el desert. I jo crec que de la mateixa manera que hi ha biblioteques i altres espais públics que requereixen una inversió pública perquè existeixin, la inversió pública per fer això al teatre no hi ha estat.
I vosaltres, com a Brutal aneu a buscar aquest públic jove, o més un públic de 30 o 40 anys?
No, anem a buscar aquest altre públic més gran, perquè és el qui pot pagar, però jo tinc una gran obsessió amb els joves. Perquè si ara com a productor vaig al Borràs, intentaré fer una obra per omplir el teatre –o almenys un 50% de taquilla, que són 700 localitats–… però aleshores, t’has d’oblidar de la gent jove! Si s’hagués cultivat abans un públic a partir de fer històries per a ells, amb dues o tres produccions encarades a ells, jo crec que estaríem parlant d’una altra cosa. Intentar fer un Don Joan que sigui atractiu està molt bé, però hi ha mil temes molt més interessants per ells, evidentment.
Com expliqueu el gran nombre de noves companyies, entre les quals vosaltres? És un relleu generacional?
Jo crec que respon a una certa precarietat. El que ha passat és que, quan nosaltres vam començar, el mercat laboral ens absorbia, teníem feina, però ara el mercat laboral és diferent. I això ha provocat una consolidació de gent que s’ha ajuntat. Ja que tu tens feina però els teus col·legues no, o gent que t’agrada no en té, i ja que jo tinc sort perquè he tingut la tele però també tinc unes altres inquietuds i ambicions, doncs puc posar en marxa certes coses que apel·len molt sovint a la precarietat. Perquè quan vam muntar Timó d’Atenes vam treballar amb 1.700€ durant tres mesos, que a la gent li pot semblar moltíssim, però és una misèria, perquè dins hi ha les pagues dobles i el finiquito gairebé. Però la gent s’hi apunta, i crec que és el pervers d’aquest sistema: estem generant uns continguts que fan que a Barcelona s’estigui dient que estem vivint un gran moment, però el 60% dels actors no poden viure de la seva feina. Jo crec que hi ha una certa argentinització de la situació cultural.
I malgrat aquesta argentintzació i la crisi galopant, decidiu fundar La Brutal. Com us hi decidiu?
Quan el Julio dirigia el Romea, el primer any em diu: “vull que facis alguna cosa aquí”. Amb el Julio i altres actors feia anys que dèiem: “hem de fer alguna cosa…” Però ningú feia res. Llavors, quan el Julio em proposa això, jo munto La Brutal. Després, amb el Julio ens vinculem artísticament, però empresarialment ja existia. Aleshores, quan surten les subvencions triennals, com que un dels requisits és l’antiguitat, decidim agafar La Brutal com a empresa que vehiculés el projecte artístic.
I com us va, econòmicament?
N’estem aprenent, per mi aquests primers tres anys són una inversió. No generem beneficis actualment, però cobrim. La triennal et dóna uns diners, però has de justificar el doble del que et donen, i això vol dir que això ha de sortir de les teves produccions. I en el nostre cas, que no tenim un teatre, vol dir certes coses. Doncs estem aprenent com funciona tot això. La llista va funcionar, però en el fons quan vas a un teatre públic no veus res de taquilla. Però com que va anar bé, ara anem a La Villarroel tres setmanes, i si va bé amortitzarem alguna cosa… Tocar taquilla és la clau de la teva llibertat, per això ara estem anant cap al privat. L’any passat ho vam fer tot amb públic, i l’any que ve ho farem tot amb privat. El problema és que nosaltres tenim una vocació pública, però ens demanen uns requisits econòmics igual que als altres. I amb això tenim dilemes. Per exemple, la temporada vinent farem a La Villarroel un text contemporani molt xulo que ha funcionat a Broadway i no sé on més, amb quatre actors… però prou. I està molt bé, però la nostra ambició artística també està en un altre lloc. Aquesta és l’evolució de moment, aquí és cap on estem anant. El que esperem és que econòmicament funcioni més o menys, per després poder anar fent altres coses.
Aleshores, les decisions artístiques queden força limitades?
És que de les decisions artístiques en depenen els ins i els outs, i és una cosa molt delicada. Penso que al principi vam fer projectes una mica més inconscients, com el cicle de Tot pel diners, que van ser tres produccions ocupant tres mesos l’Espai Lliure… I va ser molt enriquidor, però arribes a un punt que et veus obligat a pensar més en una taquilla, en trobar unes retribucions. A mi m’agradaria no deixar de fer coses d’aquestes, no deixar de ser fidel al teatre que m’agrada… però no en va el nostre departament de cultura es diu Institut d’Indústries Culturals, que ho podríem posar en dubte, perquè no sé si està molt bé que es digui així.
És un enfocament molt concret…
Perillós. Veurem a quin tipus de teatre estem anant, i si és interessant o no és prou interessant. Però jo crec que el model es pot i s’ha d’afinar, sobretot perquè no està contemplat el risc artístic. No hi ha espais pel risc, tot es valora econòmicament quan, curiosament, el que et demanen per accedir a aquestes ajudes és el projecte artístic. Llavors, això fa que no t’arrisquis artísticament, perquè si has de complir amb els números, no et pots arriscar. L’any passat vam fer Los esqueiters, amb quatre skaters… però és inviable: vam guanyar mil euros, vam pagar un sou d’un mes.
Els teatres públics haurien d’acollir aquesta quota de risc?
Bé, jo crec que el model es pot estructurar d’una altra manera, perquè si jo tinc una vocació de teatre públic però no em puc ajuntar amb no sé qui més perquè l’administració em demana que jo tingui el 51% de la producció, aleshores al teatre públic només puc fer monòlegs, i això no té cap sentit. Si vas a un teatre públic voldrem fer Casa de nines, o no sé què… però jo, pel tipus d’empresa que sóc –perquè som dels més petits-, mai tindré el 51% d’un pressupost per fer això. Tampoc es contempla que ens puguem ajuntar amb altres productores amb qui tenim afinitats artístiques, que podria ser molt interesant. Que, de fet, ja ens busquem… però aleshores surt el problema: “això em compta a mi o et compta tu? Perquè si et compta a tu jo no m’hi poso…” El que demanem a l’administració és buscar altres fórmules.
Aleshores, quina valoració fas d’aquests dos darrers anys?
Ja valorarem l’any que ve. De moment m’ho prenc com una inversió, i quan acabem el tercer any valorarem què ha passat, si té sentit o no té sentit, si val la pena… No vull dir que hauria de ser com tu voldries, però sí que s’hi assembli o que tinguis la sensació de que algun dia s’hi assemblarà.
Text: Jordi Valls i Anna Madueño / Fotografia: Mercè Rubià
