PER JORDI SORA
S’estrena la nova producció de Lautaro Reyes, artista resident a la Sala Hiroshima: Canibalismo. Uns mesos enrere vam poder veure unes primeres traces del material amb el qual estaven treballant. No és exagerat afirmar que som davant d’una de les veus més personals de l’actual panorama de la dansa. Amb un missatge clar, que comparteix perquè el preocupa especialment: l’autenticitat. “M’interessa sobretot què passa entre els individus. Però la coreografia que va sortir del diàleg amb els ballarins marca la diferència entre aquesta obra i Estereotipo, el work in progress presentat a l’octubre.”
El resultat que veurem ara és el fruit d’anys de feina i respon a una inquietud dramatúrgica molt clara: “és una abstracció a partir de la pregunta per què l’ésser humà es mou pel desig; no únicament entès des del sexe, també com a motor existencial”. La vitalitat, doncs, és a l’arrel de la investigació, entesa com a sentit de les coses. En aquest context, el nom de la peça pren volada, més enllà de l’imaginari clàssic: “la conducta humana, en l’àmbit de les relacions, crec que és plena de la necessitat d’alimentar-nos (figuradament): persones, idees, sentiments, contingut… I el desig és en la base de la cadena: la tendència a la possessió.” Envoltar-se d’objectes; contrastar la pròpia informació amb la dels altres; la voluptuositat física o carnal; la mecànica i funcional. “La direcció estètica i escènica que he volgut treballar pretén desvincular la narrativa al voltant de la qüestió, i m’he centrat intensament en com flueix el mecanisme interpersonal: el cos com a eina de consum.”
Tot aquest univers, inclosa la confusió a la qual pot portar el títol, forma part d’un “sistema”. Un concepte que agrada especialment a Lautaro: “el meu repte consisteix, fins i tot acceptant haver estat un pèl pretensiós amb l’encapçalament, en conduir l’espectador a una mirada que li permeti entendre que des d’un altre punt de vista, el canibalisme també existeix”. Això demana actitud d’escolta oberta, activa, per copsar el significat del mot de manera diferent.
Pel que fa referència al moviment i la coreografia, podríem catalogar les seves composicions com una mena de desallotjament des de l’interior: despullament complert, llençant enmig de l’escenari temes que són als fons de tots nosaltres; i per tant en algunes ocasions un poc incòmodes: “apel·lo a la responsabilitat dels ballarins per a què puguin reproduir les emocions humanes. M’interessa l’amalgama de sensacions i com es reflecteixen en el desplaçament i en l’evolució física; en el llenguatge propi que genera aquell desig.” Des d’aquesta perspectiva, la força del material amb el qual treballen té relació amb la coherència del discurs. Amb una forta espiritualitat. I molt atents amb la qualitat tècnica i interpretativa de l’elenc, perquè és un dels elements importants de la proposta.
Una oportunitat per gaudir d’un tipus de dansa que s’allunya de la idea estereotipada d’una disciplina preocupada només per la bellesa cinètica i que convida a pensar. Una obra de teatre, en definitiva: perquè és a través de la tensa dramatúrgia que fa parlar, aquí amb les paraules efímeres del gest.
