Dansa d’agost, de La Perla 29 i Molt soroll per no res, producció del Teatre Nacional de Catalunya, són els grans guanyadors de la XXII edició dels Premis Butaca. Altres grans protagonistes de la nit són Carme Portaceli, reconeguda com a millor directora pel muntatge Només són dones, Pol López com a millor actor per Hamlet i Clara Segura per Conillet.
El hall del Teatre Apolo quedava petit per rebre tots els assistents als Premis Butaca, els premis de votació popular que des de fa 22 anys reconeixen la tasca dels professionals de les arts escèniques. Directors, actors, tècnics, premsa i per primer cop, públic, feia temps entre canapès i cervesa comentant els nominats i potser preparant-se per ser el blanc dels dards enverinats dels presentadors i artífex dels premis, Glòria Cid i Toni Martín. Enguany potser més suaus que en anteriors edicions, els va tocar el rebre als directors que han marxat a treballar a Madrid, la Sala Beckett -que l’han enviat ‘Al infinito y más allá’- i la precarietat dels actors. «Aviat veurem en David Bagès robant coure», deien, i proposaven la campanya ‘Apadrina un actor’.
Xavi Duch obria la gala amb un fantàstic número musical on ja intuïa que no seria ell qui s’enduria el premi a millor actor de musical, que finalment aniria a mans d’un desconcertat David Verdaguer -«Té tan sentit que m’endugui jo el premi, com que l’Eduard Farelo guanyi el premi a pelo Pantén‘, deia-. Aquest era un dels quatre premis que s’enduria el musical Molt soroll per no res, dirigit per Àngel Llàcer, un dels grans triomfadors de la nit amb les butaques a millor musical, millor vestuari per a Míriam Compte i millor so per a Roc Mateu.
L’altra protagonista de la nit, com ja ha passat els últims anys, va ser La Perla 29 amb la seva Dansa d’agost. El muntatge, dirigit per Ferran Utzet, s’enduia el premi a millor muntatge teatral, millor actriu de repartiment per a Mònica López, millor escenografia per a Sebastià Brossa i Elisenda Pérez i millor il·luminació per a Guillem Gelabert.
Però com deia el mateix Utzet, les protagonistes de Dansa d’agost també són les dones, les Mundy, «cinc personatges complexos i polièdrics que lluiten per trencar i viure fora de les normes». No va ser l’única reivindicació de la nit. Carme Portaceli, guardonada a la millor direcció per Només són dones, dedicava via missatge de veu el premi «a totes les dones que han patit la invisibilització al llarg de la història i han lluitat per la llibertat». I Clara Segura, millor actriu teatral per Conillet, celebrava que la majoria de nominacions en la categoria d’actriu fossin per a monòlegs, fet que evidencia la necessitat de les dones d’ocupar també en solitari els escenaris. Lluís Pasqual, que va recollir el premi a millor espectacle de petit format per a Dona no reeducable, protagonitzat per Míriam Iscla, el dedicava «a tots els periodistes que lluiten per explicar-nos què passa al món».
Lluís Villanueva, per la seva banda, es va endur el premi a millor actor de repartiment per a Caïm i Abel i Mercè Martínez a millor actriu de musical per la seva interpretació a 73 raons per deixar-te, que també va guanyar el premi a la millor composició musical per la tasca de Jordi Cornudella.
Tripula de Farrés brothers i Cia. es va endur el premi a millor espectacle per a públic familiar i Vorònia de la Cia. La Veronal al millor espectacle de dansa. En la categoria de millor caracterització el reconeixement se’l va endur L’Avar per la tasca d’Àngels Palomar-Marqués i Vilafranca, un dinar de festa major, de Jordi Casanovas, va ser reconeguda amb el millor text. Tot i que el moment més emotiu de la nit va ser durant l’entrega de la butaca honorífica Anna Lizaran a Manolo Trullàs, taquiller de La Seca Espai Brossa.
A la sortida comentaris sobre els premiats, alguna queixa… Però també felicitacions. Carla Rovira, nominada pel seu espectacle Most of all, you’ve got to hide it from the chicks esperava a la porta Xavier Bobés, que l’havia guanyat en la nova categoria d’altres disciplines amb la seva intimista Cosas que se olvidan fácilmente per felicitar-lo. Mentrestant, part de la professió se n’anava cap als bars propers a l’Apolo per comentar la jugada. Sens dubte, el tema de la nit era el premi a millor espectacle de petit format per a una proposta del Teatre Lliure. Una oportunitat perduda, pensen molts, de premiar la tasca de produccions amb molts menys recursos a qui, se suposa, va dirigida aquesta categoria.
