Crònica del Premis Max 2018

Redacció: Carme Canet / @carmecanet

Arribaven a Sevilla 20 nominats. Accedien a totes les categories menys a tres, la de millor espectacle (tot i que un dels tres nominats l’havia dirigit en Josep Maria Mestres), la de millor autoria teatral i la de millor intèrpret masculí de dansa.

Anem per àmbits. En dansa teníem força possibilitats i ens vam quedar en res. Marta Carrasco, Ariadna Montfort i Clara Pons accedien entre les tres a totes les categories de la dansa. Però Eva Yerbabuena i sobretot Daniel Abreu que va ser el gran guanyador de la nit, els van prendre les seves esperades pomes.

Tampoc vam tenir sort en els espectacles de carrer. La coproducció de Brodas Bros amb Kukai, Topa no va poder rebre cap de les dues opcions que tenia. Espectacle i ballarina per a Clara Pons. I és que Clara Pons competia amb Marta Carrasco en aquest apartat, i Marta Carrasco competia en coreografia amb Ariadna Montfort, que alhora competia per millor espectacle de dansa. Cap de les tres va tornar a casa amb el Max-Poma

Tampoc vam tenir sort en la part musical. L’espectacle “CabaretA”, de Maria Molins i Bárbara Granados no va poder aconseguir el premi a millor espectacle musical, que van rebre els valencians Tic-Tac. I Clara Peya, compositora de la banda sonora d’”Aüc el so de les esquerdes” de Les Impuxibles, no va poder pujar a l’escenari (tantes ganes com teníem d’escoltar les seves reivindicacions, sempre incisives, sempre necessàries) per cedir-li el fruit de la temptació a Luis Miguel Cobo, per l’espectacle “Solitudes”, de la companyia basca Kulunka Teatro.

Tampoc vam tenir prou sort amb l’espectacle de públic familiar. Dues de les tres nominacions venien de Catalunya. La companyia La petita Malumaluga amb l’espectacle My Baby is a Queen, no aconseguia ni aquest premi, ni la millor il·luminació, a la qual també hi competia, i la veterana titellaire Teia Moner amb Embrossa’t, no va poder pujar a l’escenari dels guanyadors una obra inspirada en Joan Brossa.

En l’apartat d’adaptació o versió de text teatral, al qual optaven la Lluïsa Cunillé i en Joan Sallent pel Shakespeare, Ricard III, van veure com s’enduia el guardó l’adaptació de la novel·la de Rafael Chirbes En la orilla.

Ni el de disseny d’espai escènic pel qual l’Anna Alcubierre era una de les candidates pel muntatge Jane Eyre: una autobiografia, on la Clara Peya també havia creat la banda sonora.

Ni els consagrats Lluís Homar i Marta Angelat, com a actor i actriu protagonista, van mostrar el bon nivell del teatre català.

On vam triomfar va ser en l’apartat revelació. La companyia La Calòrica recollia els dos premis als quals estava nominada. Autoria i espectacle revelació. Revelació per la resta de l’estat espanyol, com ens comentava Joan Yago, que en signa l’autoria, tot i ser col·lectiva, per què a Catalunya, La Calòrica ja és una companyia consolidada, que agrada al públic pels seus espectacles de nova creació amb temes d’actualitat. Fairfly és el seu setè espectacle, i tot just el dia abans acabava temporada a la Sala Villarroel, una sala una mica més gran de les que estan habituats.

Junt a La Calòrica, Júlio Manrique, per la direcció de l’”Ànec salvatge” i Maria Araujo per el disseny de vestuari de “Ricard III” també van ser escoltats pel públic dels premis MAX, per cert, el públic, a qui la gala dels 21 edició homenatjava.

Aquest és el resum dels pocs premis que aquest any hem portat cap a casa. Però sí que es van fer escoltar els guanyadors amb les reivindicacions polítiques alhora de recollir els seus reconeixements. Júlio Manrique va fer evident que malgrat pensem diferent, molts estem d’acord que cal lluitar per la llibertat de pensament i la llibertat d’expressió d’aquest pensament. També per la llibertat dels presos polítics. Ell ho va fer en to seriós i solemne. En canvi, Joan Yago, va expressar-se amb molta més ironia i humor. Va començar dient, “Com que ens han demanat que siguem breus, passaré directament a les injúries a la Corona. És una broma” – va puntualitzar, de primer, i va continuar – “No és una broma, és una cosa que es diu llibertat d’expressió i que no ens hauria de fer por de fer damunt d’un escenari”. Va fer una mena de carta on donava la benvinguda al nou president del govern espanyol, Pedro Sanchez, i li recordava que quan era a l’oposició va voler derogar la llei mordassa. Tot i que ja entén que tot això va lent, apuntava que hi ha gent que no pot esperar més. També va recordar, que aquell mateix dia havia entrat a presó Iñaki Urdangarín, i doncs ara, potser, podria tornar a casa el noi que cantava que els Borbons eren uns lladres.

Cal diferenciar el lloc d’origen de les produccions?

Qui escriu se’n va anar cap a l’hotel a dormir tres horetes amb un pensament al cap. Cal, ara que cada cop hi ha més moviment de creadors a produccions d’altres territoris, espanyols o estrangers, continuar diferenciant d’on són les produccions?

Ahir es van evidenciar un parell de coses: una és que hi ha força coproduccions i col·laboracions. I l’altre és la dificultat que tenim de poder veure tots els espectacles, per què les produccions no volten gaire, i fan temporades molt curtes. Què cal fer? Polítiques culturals obertes a tots els territoris. El ministre ho va poder escoltar en el discurs del president de l’SGAE José Miguel Fernandez que també va reivindicar la poca quota femenina en la majoria de les categories, i per tant en la majoria d’àmbits. En especial la direcció i l’autoria. També va reivindicar que l’emissió dels MAX és fa a La2, mentre que els GOYA els emeten per TVE1.

Cosetes que van passar… i altres personatges que vam veure!

L’actriu Cristina Medina va conduir la gala amb molta agilitat, amb molt d’humor i també crítica irònica. Una Cristina Medina que ara és molt coneguda per la seva intervenció en sèries televisives estatals, però que a Catalunya va viure i crear durant molts anys, amb la seva companyia Pez en Raya. L’espai escènic, presidit per un mirall immens, rodo, que permetia veure el públic, però també lluir unes coreografies que van amenitzar la gala.

Molt erudit i senzill alhora el discurs del Max Honorífic que ha recaigut en el dramaturg José Sanchis Sinisterra. “Yo somos muchos”, va dir, i explicava que es deu als seus mestres i als seus deixebles. Mestres? Brecht, Pinter, Cortázar, Beckett. Deixebles, els seus alumnes. “El teatre, ha dit, és literatura, i invoca i convoca les arts i les ciències”.