Societat Doctor Alonso, Los Corderos, Ernesto Collado, Agrupación Señor Serrano… Aquest Grec ve carregat de creació contemporània i indisciplinada amb els grans referents del que s’ha anomenat nova dramatúrgia. Unes propostes encara massa poc habituals a la cartellera barcelonina.
“Això és circ?», «Això és dansa?» són preguntes, exclamacions de perplexitat, que he sentit a la sortida dels teatres aquesta temporada que acaba. Són reaccions naturals generades per propostes que s’esmunyen de la seva disciplina. No he sentit, curiosament, cap veu dient: «Això és teatre?». Potser per casualitat. Potser perquè gairebé he deixat d’anar a veure teatre. O potser perquè fa temps que el teatre, a Barcelona, ha decidit bandejar qualsevol proposta indisciplinada. Malgrat tot, si segueixo anant al teatre, i si escric aquestes ratlles, és per un grapat de creadors que vaig descobrir a la primera dècada dels dos mil i que després han anat fent-se invisibles, passant a la clandestinitat. Propostes que van provocar-me un estat de perplexitat del que mai més no he pogut prescindir.
Alguns dels noms que vaig començar a conèixer aleshores són presents en aquesta edició del Grec: Societat Doctor Alonso, Los Corderos, Ernesto Collado, Agrupación Señor Serrano, Enric Montefusco, Sonia Gómez, Sergi Fäustino, Roberto Fratini, Marta Galán, Roger Bernat; uns en llocs ben visibles, d’altres a la lletra petita. Quan, fa gairebé deu anys, una setantena de creadors escènics van constituir l’Associació d’Artistes Escènics (AAE), gairebé tots ells en van formar part. Era el 2007, i una de les coses que van dir per presentar-se era aquesta: «No tenim res en comú i només pensem a dissoldre’ns».
Què compartien, doncs? Tomàs Aragay, de la Societat Doctor Alonso, ho intenta explicar: «Ens uneix una edat, una generació i una actitud de recerca d’investigació: fem el nostre propi llenguatge, però cadascú amb una poètica molt diferent. I tenir un llenguatge propi fa por, és més difícil d’atrapar. També compartim una relació tensa, no dòcil, amb la institució. La independència és una de les coses que ens defineix, artísticament i políticament: som cowboys solitaris que campem lliurement». Advocaven per la multidisciplinarietat, per la transdisciplinarietat, per la indisciplina. I clamaven per uns equipaments escènics públics impropis (que no prioritzessin una manera concreta de concebre el teatre, essencialment lligada a l’escenificació de textos escrits) i desapropiats (que no fossin, de facto, propietat de ningú).
Comparteixen, doncs, un calaix de sastre que alguns cops s’anomena creació contemporània, d’altres s’etiqueta com a nous llenguatges escènics o noves dramatúrgies… Fins i tot —més rebuscat— arts escèniques multidisciplinars i no convencionals, o —més senzill— arts en viu. Los Corderos ja van expressar fa uns anys la seva incomoditat respecte el terme teatre amb el seu Manifest del teatre bastard, però tampoc consideren que encaixin dins la dansa, a la que veuen com una mare muda. Pau Palacios, de l’Agrupación Señor Serrano, en canvi, vol dir-ne teatre, a seques: «Hi ha unes coses que passen en viu, hi ha un públic, i hi ha un canal de comunicació: és teatre. A no ser que no hi hagi res que només anomenem teatre sinó que tot sigui teatre més alguna cosa. Llavors sí: fem teatre d’objectes i multimèdia, o teatre instal·latiu amb performance i vídeo en directe. Nous llenguatges teatrals? Pot ser… Però aleshores a tota la resta diguem-los que són vells.»
Aragay coincideix amb aquesta dialèctica vell-nou, símptoma de la disfunció de les categories que fèiem servir fins ara: «Nosaltres parlem de creació contemporània, la divisòria entre teatre i dansa ha quedat molt antiga». Són minoria, o almenys minoria visible, i per això comparteixen, també, circuit comercial o d’exhibició; un circuit aprimadíssim a Catalunya i Espanya. És això, de fet, el que va provocar la creació de l’AAE. Per aconseguir un pla integral de la Generalitat per a les arts escèniques multidisciplinars, de la mateixa manera que l’han tingut la dansa, el circ, o les arts escèniques i la música per a tots els públics. Van dissoldre’s sense aconseguir-ho, al temps que desapareixien també gairebé tots els cicles o festivals on puntualment havien anat traient el cap (ells i els seus espectadors): MAPA, a l’Alt Empordà; PNRM, a Olot; Radicals Lliure i NEO Noves Escenes Obertes, a Barcelona; VEO Escena Oberta, a València; Escena Contemporánea, a Madrid, etc. Això passava cap al 2011-2012.Som al 2016.
Som al Grec. En aquesta quarantena edició, el festival fa bandera de la hibridació, del conflicte, de la creació: tres paraules que servirien perfectament per definir tots aquests artistes indisciplinats. Celebrem-ho. Però no oblidem que, ara com abans, aquestes propostes segueixen lligades a un festival. I els festivals, com el Carnaval, són, per definició, territori de l’excepcionalitat, o dit d’altra manera: un període d’excepció. La resta de l’any, és Quaresma.
Text: Jordi Valls
