Ja ho haureu vist al Twitter, a la tele o al diari: el Teatre Lliure és el gran guanyador dels XXI Premis Butaca. El Rei Lear s’ha endut quatre guardons: millor muntatge teatral, millor actriu teatral (Núria Espert), millor actor de repartiment (Ramon Madaula) i millor caracterització (Eva Fernandez); i El curiós incident del gos a mitjanit tres: millor direcció (Julio Manrique), millor actriu de repartiment (Marta Marco) i millor escenografia (Lluc Castells).
Els ha seguit Terra Baixa, també amb tres Butaca: millor actor teatral (Lluís Homar), millor il·luminació (Xavier Albertí), millor disseny de so o espai sonor (Damien Bazin i Lucas Ariel Vallejos) i millor composició musical (Sílvia Pérez Cruz). I El Petit Príncep, que s’ha endut els tres guardons als que optava: millor actriu de musical (Elena Gadel), millor actor de musical (Guillem Martí) i millor espectacle familiar. Se’n van amb una butaca cap a casa Flor de Nit, el Cabaret (millor musical), Islàndia (millor espectacle de dansa), El llarg dinar de Nadal (millor espectacle de petit format), El Somni d’una nit d’estiu (millor vestuari) i Tortugues (millor text).
Però comencem aquesta crònica tuitaire per on toca, pel principi. A causa del precintament del Teatre Principal, la celebració dels Butaca s’ha hagut de traslladar al Teatre Lliure de Montjuïc. El vestíbul s’ha convertit en photocall, tot i que no hi ha gaires actors amb ganes de fotografiar-se i més enllà d’alguns mitjans gràfics, ningú no li fa massa cas. Fa fred i la gent es va amuntegant, però quan els acomodadors passen per avisar que aviat «comença l’obra» (cosa del costum), costa que la gent entri.
Primera impressió un cop tothom és dins: hi ha moltes butaques buides. Això evidencia encara més el gran absent de la nit (i no parlem de Núria Espert, que no va recollir el premi perquè li han escrit un llibre i està de promoció a Madrid): el públic. Perquè si bé se suposa que aquests són els premis dels espectadors, a la gala no se’n veu ni un. Bé, no hi són perquè ningú no els ha convidat. Potser caldria pensar-hi quan es miren xifres d’ocupació dels teatres o quan es parla d’acostar el públic…
He vist butaques buides a la Gala de #Butaca15. Va en serio — Albert G (@gen1gen2) novembre 23, 2015
Es veuen molt buits de PÚBLIC els #Butaca15, no? — Rubén Garcia (@RuGarciaE) novembre 23, 2015
Per cert, voleu dir que les companyies joves que engresquen el públic amb postfuncions i actes diversos no tenen idees per capgirar-ho? No és difícil imaginar un photocall com el que munta DaraTeatre al final de les seves obres, on els actors no es fotografien sols, sinó amb el públic i, ja de passada, aconsegueixen difusió a la xarxa. Donar i rebre. O un postfunció com el de La Ruta 40 i el Sommelier Musical…
Tornem a la gala. Com cada any la presenten els fundadors dels premis, Glòria Cid i Toni Martí. Això és garantia de punyals a tort i a dret i acudits sobre el sector, polítics o TV3, que sempre rep. Enguany, especial mofa de la gala Catalunya Aixeca el Teló. No sabríem dir si finalment els Butaca han estat gaire més lluïts, però si més no aquí no hi ha hagut hipnosi i Ada Colau no passa l’estona mirant el mòbil d’amagatotis dins la bossa. Fins i tot en algun moment -«i pensar que quan érem joves Catalunya era el Barça, La Caixa i Pujol…»- riu a gust al costat de la comissionada de cultura, Berta Sureda i Juanjo Puigcorbé. El conseller en funcions, Ferran Mascarell, en canvi, opta per un somriure permanent gairebé de circumstàncies.
També rep de valent el Teatre Nacional. A banda de quedar-se sense més premi que el Millor vestuari pel criticat Somni d’una nit d’estiu de Joan Ollé, els assistents riuen de valent amb la trucada «del telèfon vermell a la cripta del Flotats» per aturar els abonaments a preu de ganga del Teatre Nacional per aquesta temporada i imaginant-se la Cisquella (Dagoll Dagom) llançant-se del barco. Però…
Veganos, hippies i modernillos als espectacles de dansa comunitària @mercatflors Tela!!!! S’estan cobrint de glòria @PremisButaca #Butaca15 — escena de la memòria (@escenadememoria) novembre 23, 2015
«Com els #Butaca15 són del públic, l’ @anticteatre no hi està representat. És clar, com ells de públic en tenen poc…», #ZASinYourFACE — Teatre Barcelona (@BarcelonaTeatre) novembre 23, 2015
Sobre els acudits sobre noves dramatúrgies no diré res, d’acord? #Butaca15 — Gema Moraleda (@GemOnTheMoon) novembre 23, 2015
Sí, també hi ha acudits que farien alçar més d’un de la cadira. Sobretot, tenint en compte que no van acompanyats d’un reconeixement real a aquestes disciplines. Un exemple clar: l’espectacle guanyador en la categoria de dansa, Islàndia, és del 2012. Sí, 2012! Per què el guanya ara, és un misteri. Hi ha espectadors de dansa en la comissió que selecciona els nominats?
La categoria de teatre familiar no és menys polèmica, tot i que dóna un dels moments més divertits de la nit amb els integrants de Rhum celebrant a crits el premi abans que es lliuri. Ja saben que no el guanyaran. Tampoc consideren que aquesta sigui la categoria on han d’estar nominats. De fet, quan es van donar a conèixer les nominacions, Guillem Albà (Rhum) escrivia això:
.. …
Qui se l’endú és El petit príncep, que també acaba protagonitzant un dels moments de la nit amb el dard enverinat que envia Àngel Llàcer: «Estic molt satisfet d’haver treballat amb La Perla 29 perquè estimen el teatre, el fan amb el cor, no com altres amb qui he treballat anteriorment». I afegeix: «L’important és, a més, emocionar la gent i no fer diners… que n’hem fet molts!».
La butaca al millor comentari de la nit és per @LaRuta40 , per no guanyar tants diners com #ElPetitPrincep#Butaca15 — kènia#GallecsNoEsVen (@keniadomenech) novembre 23, 2015
Tindrà resposta. La Ruta 40, en recollir el premi a Millor espectacle de petit format per El llarg dinar de nadal, diuen: «Nosaltres també l’hem fet amb el cor, però no hem guanyat tants diners». Una part del públic (bé, de la professió) aplaudeix amb ganes.
Ja gairebé a les acaballes de la gala, quan molts estómacs ja fa estona que s’exclamen, arriba el Premi d’Honor Anna Lizaran. Glòria Rognoni, que havia estat membre d’Els Joglars, rep el premi per la seva tasca com a directora de la Companyia de Teatre de Femarec, formada per persones amb discapacitats psíquiques o malalties mentals.
Un cop feta la foto de família dels guanyadors, altre cop cap al vestíbul. Ara costa molt menys de fer sortir la gent. El reclam: unes quantes taules plenes de croissants, coca i empanades. O som uns golafres, o faràndula i periodistes passem gana. Amb la panxa plena és moment d’aclarir els dards enverinats que no hem entès, veure que no hem acabat d’encertar la porra i maleir que el metro ja estigui tancat.
Text: M. Rubià / Fotografies: David Ruano
