Acostuma el coreògraf i ballarí barceloní Aimar Pérez Galí a discursejar mentre es mou. És la seva manera d’apoderar-se d’una relació, entre públic i artista, que percep poc horitzontal. Balla des del marge, a la frontera, al límit (del llatí limes: camí enmig de camps): entre qui l’observa i aquell altre que ha imposat a l’intèrpret, en la tradició, quin gest havia de (re)presentar. Sap que allí hi ha un terreny fèrtil, abandonant la platea i en proximitat física. Una investigació que ha anat desenvolupant els darrers anys tant en forma d’espectacles, com a nivell teòric. Un exemple recent és Sudando el discurso (2014) on posa en qüestió el paper del ballarí subaltern: un cos predeterminat a seguir pautes alienes.
Sobre la mirada i la seva alteritat podria ser ben bé el títol d’aquesta intencionada construcció coreogràfica i de pensament. (Re)pensar cadascú dels agents que intervenim en el món de la dansa; alliberant-los d’uns costums i construccions culturals que encara arrosseguem cada cop que un trepitja l’escenari i l’altre seu a la cadira. I fixem-nos que és alguna cosa més que l’espectador emancipat de Rancière: aquí qui mira és alhora qui interpreta. Així que benvinguts a una bona sessió de clubbing! Perquè pocs llocs més efectius per fer-ho que el festival d’electrònica i músiques avançades Sònar. I cap de més emblemàtic que el Mercat de les Flors.
Serà interessant veure què en surt de la barreja: la música és d’Okkre (Uge Pañeda), una de les ànimes del duo asturià LCC (Las CasiCasiotone), programades aquest 2017. Acostumada a col·laborar amb diversos artistes d’altres disciplines, com el cinema, la poesia, i els audiovisuals; també està interessada en la recerca d’una relació diferent amb el públic. L’espai efímer és de MAIO, estudi d’arquitectura; i els efectes de llum de Cube.bz, recentment reconeguts pels Premis de la Crítica per les magnífiques intervencions a espectacles de dansa. Destacar el vestuari plàstic de Xevi Fernández. I els altres tres intèrprets, alguns dels més entusiastes de l’actual panorama contemporani: Mar Medina, Miquel Fiol (Premi de la Crítica 2016) i Almudena Pardo.
Amb tot plegat, prepareu-vos per tenir un bon viatge. Èpic: el de la paraula. D’això s’encarrega, juntament amb el coreògraf, Jaime Conde-Salazar. Us heu parat a pensar mai en les lletres dels temes que balleu? Aquí està la clau de l’espectacle. El discurs ens determina, es fa corpori, ens travessa: paraules que anomenen coses o situacions, que emanen valors o compromisos. Què hi fem, allà, en mig de la pista, movent-nos al seu so? Ens representen?
Aquest doble vector, el del ballarí que deixa de ser el centre de la mirada; i el de les mots que poden assenyalar altres coses, és el punt de partida d’Èpica. Una construcció com agrada a Aimar: complexa en estructura, simple en desplegament. Es balla com a compromís amb el propi estatus: lliurament, des de la individuació, al ritme d’allò que a cadascú suggereix la música techno composada per a l’ocasió. Però és una comunitat d’éssers commoguts per la vibració: cèl·lules d’un entremat, sincronitzades des de la pertinença i el desig d’un futur diferent. Amb proclames fetes des dels altaveus: causes justes.
I perquè el coreògraf i ballarí es posiciona d’una manera tan determinada en favor d’una dansa que pot esdevenir motor de canvi, participa de molts altres projectes en xarxa. Un dels més destacats dels darrers mesos és PEA (Projecte d’Expansió Artística), que ha impulsat el Graner, centre de creació. Amb altres 4 artistes i companyies estan a la recerca d’un nou sistema de relacions entre les (mal)anomenades indústries culturals i els sempre imprescindibles creadors. Pensen en un altre model, de suport a les iniciatives, de reconeixement just de les condicions laborals, d’impuls a la gent que des de mil racons del país estan lluitant un espai. En diàleg permanent per capgirar dinàmiques: t’atreveixes a ballar-ho aquests dies?
Text: Jordi Sora
