Dedicada a la dramatúrgia i coordinació dels diferents aspectes artístics de Dagoll Dagom des de Glups! (1985), Anna Rosa Cisquella és, actualment, productora executiva del nou espectacle d’aquesta veterana companyia. Maremar és un musical que barreja les cançons de Lluís Llach amb la història de Pèricles escrita per William Shakespeare. En aquest moment, es troben a la tercera setmana d’assajos.
Redactor: Iván F. Mula / @ivanfmula
ANNA ROSA CISQUELLA: Estem al principi del camí. La primera setmana, només es va fer cant i dansa perquè volíem començar a muntar teatralment l’espectacle amb una base ben treballada. Les cançons són molt narratives i, per tant, era important que, abans de muntar les escenes, tinguessin forma. L’Andreu Gallen, el director musical de la proposta, ha aportat els referents musicals i l’Ariadna Peya, directora coreogràfica, per la seva part, ha fet el mateix amb la dansa. El cant i el moviment tenen a Maremar un paper essencial. No és només ornamental. La història està molt arrelada a la música. A més, tot això, ha servit per entrenar als actors, ja que, físicament i vocalment, és un muntatge molt exigent. A partir de la segona setmana, en Joan Lluís Bozzo va començar a dirigir les escenes.
TEATRE BARCELONA: Quina forma està agafant, tot plegat?
Serà una obra de molt virtuosisme. No té una gran escenografia però la seva espectacularitat ve dels mateixos actors. En aquest sentit, serà força impressionant, dins del seu minimalisme.
Com es va plantejar el procés de càsting?
Vam rebre moltes sol·licituds, de les quals vam seleccionar unes 40 per fer una prova presencial. Els vam separar en tres grups d’unes 12 o 14 persones que, després, vam veure al llarg de tres dies. Cada grup treballava durant tota una jornada tècniques de ball, cant i interpretació. Per nosaltres, era important veure’ls treballar en equip perquè és un muntatge molt coral. Tots interpreten a diversos personatges. Es comparteix molt el protagonisme. Van ser tres dies molt intensos. Finalment, vam tancar el repartiment, tot i que no va resultar gens fàcil, ja que tots eren molt bons.
I el protagonista?
Pel paper de Pèricles també vam fer un càsting però, en aquest cas, només de tres o quatre persones. L’escollit ha estat en Roger Casamajor que, en principi, només havia d’interpretar… però, finalment, fa de tot. Canta i balla, tot i que des d’una perspectiva més actoral.
Com neix la idea de fer aquesta obra?
En Jofre Borràs, que ara és l’ajudant de direcció, va proposar la idea d’adaptar Pèricles, el text de Shakespeare, plantejant-ho com una comèdia musical. En Joan Lluís Bozzo i jo la vam llegir i, donant-li voltes, ens va semblar que, era més interessant fer-la com un drama poètic.
Per què?
Es tracta d’un gran viatge a través de la Mediterrània més conflictiva, la zona més propera al que, actualment, equival a Síria. El protagonista fuig d’un dictador que el vol matar, s’embarca i pateix un naufragi. El recullen en un país on es pensen que és un indigent i pateix tota una sèrie de vicissituds que, realment, són equivalents a moltes de les que pateixen els refugiats d’avui en dia. Tot això ens va portar a la conclusió de què era una bona oportunitat de fer un espectacle que tractés com una mena de metàfora, el tema dels refugiats i dels exiliats.
I les cançons de Lluís Llach?
En tot moment, vam continuar veient-ho com un musical. Llavors, va arribar el punt en el qual havíem de pensar qui podia compondre la música. En aquell moment, parlant de compositors, va sortir el nom de Lluís Llach perquè ha fet moltes cançons sobre el mar, la Mediterrània i, fins i tot, sobre Grècia. Vam revisar la seva discografia i vam veure que, a més, la seva música té unes melodies que, en el fons, tenen un punt dramàtic i un punt social que estan en sintonia amb el que nosaltres ens estàvem imaginant. El vam trucar i ens va donar permís per utilitzar-les i adaptar-les.
Com s’ha plantejat aquesta adaptació?
L’encarregat dels arranjaments ha estat l’Andreu Gallén que té un concepte molt teatral de la música. Fins i tot, ha fet noves creacions per enllaçar uns temes amb d’altres. Però, el més interessant, és que es cantaran a cappella per tal de barrejar les cançons amb el mateix espai sonor que també construiran els actors amb les seves veus. Tots els efectes sonors com, per exemple, el naufragi, els fem així. És un repte molt especial.
No hi ha instruments, doncs?
Només hi ha percussió per donar el ritme i alguns instruments puntuals que tocaran algun dels actors. Petites il·lustracions musicals. Però tot fet pels mateixos intèrprets.
Com serà l’escenografia?
Es basarà només en projeccions. Seran imatges de ficció barrejades amb imatges reals.
En què pot recordar aquest espectacle a Mar i Cel?
És molt diferent però també té coses en comú. Evidentment, no té l’espectacularitat escenogràfica de Mar i cel… però la manera en què volem que l’emotivitat de l’espectacle connecti amb el públic s’assembla molt al que, originalment, preteníem fer llavors. El discurs de fons és semblant: si el món no canvia, la divisió i la lluita ens portarà a la desgràcia. Una altra vegada, volem transmetre un missatge a través de les emocions. I, d’altra banda, hi ha la presència del mar.
En quin punt de la trajectòria de Dagoll Dagom arriba Maremar?
En certa forma, és un retorn a la manera de fer les coses dels nostres inicis. Nosaltres hem sigut sempre molt heterogenis. Aquesta ha sigut la clau de la nostra supervivència. En el món artístic, la repetició cansa tant al públic com a l’artista. Darrerament, havíem fet espectacles més grans com Mar i Cel o Scaramouche i teníem ganes de fer un retorn a una cosa més essencial. Fer espectacles grans suposa un repte molt interessant però ara ens venia de gust tornar a una proposta més íntima, simple, austera i arribar a la creativitat i l’emoció a partir d’aquí. I estem molt contents perquè sembla que la gent ho ha entès.
Com ho heu notat això?
Perquè la venda funciona molt bé i les escoles estan molt interessades. Crec que l’espectacle encaixa perfectament amb el moment actual. Estem en una època social que ens porta més al compromís. Ara torna a haver una necessitat de denúncia, com al final del franquisme i durant la Transició. Pel que estem vivint a Europa i, a més, a Catalunya, si sumem les dues coses, tot plegat genera un estat d’ànim que aquest espectacle ha absorbit. Tota la gent que tingui aquesta mateixa mirada, perspectiva o que comparteixi aquesta necessitat ha de venir a veure l’obra perquè trobarà part del seu compromís reflectit en les nostres idees escèniques.
