La companyia Thomas Noone Dance, resident al Sant Andreu Teatre, celebra el seu 15è aniversari amb dues creacions, Breatheless i Still. Ens ho explica Jordi Sora.
Celebrem que estan en residència al SAT Teatre, quan de fet ens hauríem de preguntar per què això no passa més sovint a la ciutat. I que han complert 15 anys, amb un alt nivell de creació i amb una presència internacional destacable. Per a la festa del 16 i 17 de desembre, Thomas Noone es posa en mans dels seus ballarins. El coreògraf, dirigit aquest cop per ells després d’haver rectificat i polit molts cops el seu gest dansat. Serà la primera peça del programa doble: Still, que significa continuïtat. Per a una tasca que ha estat farcida aquesta dècada i mitja d’encert i compromís. No és cosa fàcil, menys encara en el darrer context, fer rutllar una companyia de dansa contemporània, fidel a un estil de forta expressivitat corporal, proper a una fisicalitat exigent, que deixa de vegades sense alè als seus ballarins. Requereix tot plegat de molta pràctica. I d’una il·lusió i empenta de la qual el seu director sempre ha donat exemple. Aquesta és una nova ocasió per veure’l ballar. I amb doble interès si s’endevina que de fet es tracta d’homenatjar els seus ballarins fidels i implicats en el projecte de la companyia: Alba Barral, Javier G. Arozena, Jerónimo Forteza i Eleonora Tirabassi, amb vuit, set, sis i dos anys respectivament de contacte amb el coreògraf, director i company d’aquest petit miracle. Com a significat també del sentit de continuació d’un esforç, d’una tenacitat, d’una excepcionalitat que no hauria de ser-ho tant si la cultura ocupés a Barcelona el lloc que correspon.
La segona obra que es podrà veure tot just la van estrenar a finals d’agost: Breathless. Té molt a veure de nou amb la resistència. Amb la sorpresa que causa tot plegat. S’ho imaginen? Anys de supervivència, mantenint un grup que balla en un entorn com aquest. Envoltats d’indiferència. Acostumats a donar fins l’últim alè, perquè en certa manera la frivolitat sigui la gran triomfadora: “estupidesa tota ella manifestada de mil maneres” (Noam Chomksy). Es tracta d’una peça breu, d’uns 30 minuts, on Thomas Noone sembla prendre partit. Inequívocament. En altres peces també hem pogut copsar que s’expressa amb claredat. Dos exemples en l’extensa producció de la companyia: a The Room (2010) sobre la complexitat de la societat i la força del grup sobre l’individu. I a la interpretació que van fer sobre el mite de Medea (2015 i premi de la crítica de Catalunya) sobre la mirada esbiaixada que la història ha reservat a les dones.
Però és prudent de totes formes: sap prou bé quines són les condicions de la dansa i que la quantitat de públic és encara limitada. No vol renunciar a la capacitat -per petita que sigui- d’influenciar amb les seves obres: “l’art existeix per a catalitzar les idees i hem de pensar en tot allò que ens envolta i ser conscients d’això que passa” (Thomas Noone). I en el món de les relacions entre les persones, al capdavall la temàtica més recorrent del coreògraf, no sembla que la societat hiper-informada i hiper-connectada estigui de fet transformant res. Més aviat al contrari. Me l’imagino en aquest punt esbufegant si tinguéssim ara mateix una conversa sobre aquest tema. Però fent que ho ballin els seus còmplices, és com millor ho expressa.
Text: Jordi Sora / Fotografies: Cristiano Castaldi
