Una proposta inicial molt especial i molt bonica de veure que mica en mica es va desinflant… Andrés Corchero és maravellós. No cal posar-hi paraules si el moviment ja explica tot el que s’ha d’explicar. Amb el text l’obra perd tota la força. M’ha costat molt empatitzar. Estava tot descol·locat. No sé si ha estat que he coincidit en un mal dia però no hi havia connexió entre text i intèrpret: cantarella i emocions forçades. Se suposa que la Deborah és una adolescent i desperta amb la mateixa edat en la que es va adormir, però, tot i sent conscients del seu desconcert i la seva vulnerabilitat, està totalment infantilitzada.
La idea d’unir el dos mons, el real i el de la somiació, amb el ball i el text com a mons paral·lels que han de conviure en un mateix espai, em sembla brillant. No obstant, en el moment d’unir-ho, crec que es perd de vista la idea principal i es centra en el text, invisibilitzant la convivència dels dos mons.
La música m’ha agradat molt i encaixava molt bé amb l’atmosfera creada.