A Txejov, hi trobem allò que Henry James anomenava economia succinta de la forma orgànica. No hi ha acumulació com a Maupassant o a Balzac, i així l’ha llegit Raimon Molins que ha fet la dramatúrgia de Nina a partir de La gavina. De fet, el començament de Nina es correspon amb el desenllaç de l’obra de Txejov, amb la tornada de Nina Mihailovna a províncies després del seu fracàs com a actriu a Moscou. Encerta Molins a l’hora de situar en el focus la figura de l’ésser humà sobrer, i conscient de ser-ho, que s’adona que la seva és una vida no viscuda. Encerta també a l’hora de presentar els circumloquis tan característics de Txejov, tot i que perden intensitat per unes pauses poc justificades des del meu punt de vista i per una excessiva plorera de la protagonista a qui li falta sobrietat per afrontar un personatge menys emocional del que Gal·la Sabaté ha mostrat (malgrat això, la seva feina és notable).
La Trilogia de la Imperfecció es tanca, doncs, amb bona nota global per a un projecte que ha explorat formes noves de fer teatre i d’afrontar textos que en el seu moment van voler esquerdar la història de la representació teatral. Que no es quedi aquí, Atrium!