Una de les principals diferències entre una sitcom televisiva i una obra de teatre escau en el tractament que el creador dóna als seus protagonistes. Mentre que un dramaturg té l’obligació d’escriure uns personatges amb profunditat, plens de matisos i contradiccions, amb un recorregut emocional i una evolució que els faci diferents al final de la història, els guionistes d’una comèdia de situació televisiva no tenen més remei que renunciar a tota aquesta sofisticació psicològica per raons del propi format. Quan es tracta d’una sèrie, no es treballa amb personatges sinó amb “tipus”, models prefixats amb trets fàcils de reconèixer per l’espectador que no canvien mai al llarg de temporades i temporades, com un motor fabricat per aguantar un llarg kilometratge.
Totes les parelles ho fan, escrita i dirigida per Ivan Campillo seguint la línea del seu darrer èxit Tu digues que l’estimes, té com a principal problema precisament que no és la sitcom que indica el seu subtítol (en referència a una de les trames de l’obra). Tot i que els quatre actors atorguen l’energia adequada al producte i hi posen molt de part seva, els seus “tipus” no tenen uns objectius prou definits i, el que és pitjor, sembla que no senten ni pateixen al darrera de tota la parafernàlia còmica ideada per Campillo.
D’aquesta manera, els punts forts de l’espectacle, com poden ser una composició impecable del muntatge amb quatre grades de públic envoltant l’escena, algunes idees originals en quant als embolics que es van succeint o la brillant execució d’algun gag estil slapstick, s’acaben per diluir en un conjunt que narrativament dóna la sensació que no avança.
En definitiva, Totes les parelles ho fan aconsegueix ser simpàtica i, a estones, fer riure, però es mou en un pla massa superficial i, malauradament, ni té la complexitat d’una comèdia de Jordi Galceran ni la gràcia de Friends, tot i que potser tampoc ho pretén.