Totes les parelles ho fan...

Havent vist l’anterior proposta fins a tres cops, ja podeu pensar que anava disposada a passar-ho bé amb el nou espectacle de la Companyia Apunta Teatre i aquest nou text d’Ivan Campillo, i així va ser, no em van decebre gens ni mica, estem davant d’una comèdia àgil, fresca i efectiva que combina personatges extrems que busquen el seu equilibri personal o de parella, també hi podem trobar referents cinematogràfics i un moviment escenogràfic constant, sense cap moment per la pausa, que manté la atenció de l’espectador durant tota la peça, el desgast  físic és un In Crescendo que ens fa arribar al clímax final, rient sense complexes, per acabar només puc dir que me’ls estimo per la manera que tenen de viure el Teatre.

Una obra fresca, totalment recomanable amb les calors d’agost. On el primer que fan és treure un somriure.

Després de triomfar l’any passat amb una de les comèdies d’èxit de la temporada, Tu digues que l’estimes, la companyia Apunta Teatre torna de nou i sembla que vol repetir el mateix èxit al Teatre Gaudí amb Totes les parelles ho fan.

Amb un punt de partida de inequívocs, es realitza una trama amb embolics que agrada força a la gent. S’ha de comentar que el treball que realitza Ramón Godino de l’Angel, un professor de Ioga, amb aquell perfil sà, optimista i totalment tranquil però  amb problemes de comunicació amb el sexe oposat; és dels que més riallades consegueix.

S’ha de dir que connecta amb el públic, enganxa en un primer moment per aquells acudits que diuen els personatges. Han volgut que la gent que no va normalment al teatre comenci a fer-ho i la veritat és que ho aconsegueixen. LLEGIR MÉS...

Una de les principals diferències entre una sitcom televisiva i una obra de teatre escau en el tractament que el creador dóna als seus protagonistes. Mentre que un dramaturg té l’obligació d’escriure uns personatges amb profunditat, plens de matisos i contradiccions, amb un recorregut emocional i una evolució que els faci diferents al final de la història, els guionistes d’una comèdia de situació televisiva no tenen més remei que renunciar a tota aquesta sofisticació psicològica per raons del propi format. Quan es tracta d’una sèrie, no es treballa amb personatges sinó amb “tipus”, models prefixats amb trets fàcils de reconèixer per l’espectador que no canvien mai al llarg de temporades i temporades, com un motor fabricat per aguantar un llarg kilometratge.

Totes les parelles ho fan, escrita i dirigida per Ivan Campillo seguint la línea del seu darrer èxit Tu digues que l’estimes, té com a principal problema precisament que no és la sitcom que indica el seu subtítol (en referència a una de les trames de l’obra). Tot i que els quatre actors atorguen l’energia adequada al producte i hi posen molt de part seva, els seus “tipus” no tenen uns objectius prou definits i, el que és pitjor, sembla que no senten ni pateixen al darrera de tota la parafernàlia còmica ideada per Campillo.

D’aquesta manera, els punts forts de l’espectacle, com poden ser una composició impecable del muntatge amb quatre grades de públic envoltant l’escena, algunes idees originals en quant als embolics que es van succeint o la brillant execució d’algun gag estil slapstick, s’acaben per diluir en un conjunt que narrativament dóna la sensació que no avança.

En definitiva, Totes les parelles ho fan aconsegueix ser simpàtica i, a estones, fer riure, però es mou en un pla massa superficial i, malauradament, ni té la complexitat d’una comèdia de Jordi Galceran ni la gràcia de Friends, tot i que potser tampoc ho pretén.