Formem part d’una societat de consum i, en general, no tenim altra opció que jugar al joc capitalista. De tant en tant, però, potser descobrim que encara ens sorprèn alguna transacció. Un exemple? El punt de partida de Tocar mare: una dona de seixanta-dos anys ofereix (cobrant) els seus serveis com a mare, i una noia que ronda la trentena, òrfena, s’hi interessa (pagant). La definició d’aquest contracte és probablement l’escena més còmica del text que signa la dramaturga mallorquina Marta Barceló.
Lluïsa Castell i Georgina Latre interpreten molt convincentment la relació fictícia entre una mare i una filla que, a còpia de clixés i detalls, acaba posant-se gairebé qualsevol mena d’espectador a la butxaca. El muntatge, dirigit per Jordi Casanovas, esdevé un mirall que ens porta de l’artificialitat a la naturalitat del vincle que s’estableix entre dues persones. A la vida podem triar poques coses, és cert, però també és veritat que decidim quan estimem les persones que tenim a la vora.
La sinopsi de l’espectacle ja ens adverteix que els noranta minuts de funció ens faran pensar en la «naturalesa de l’amor incondicional». Fa temps que veiem que potser va lligada a paràmetres que són perfectament possibles més enllà de la sang, però justament per això és emotiu que realitats com aquesta pugin dalt de l’escenari i ens demostrin que el concepte de família, malgrat la infinitat de possibilitats que engloba, és més universal del que sembla.
