Un bosc de branques seques. Un bloc d’apartaments. Pintades masclistes a les parets. Immigrants que malviuen d’amagat. Tots quatre elements comparteixen un espai en tensió que ha romangut latent durant anys, durant segles potser. Tots comparteixen un temps cruel durant el qual les expectatives de civilització traçades a occident a mitjan el segle XX s’han vist frustrades per l’amoralitat del poder i de les seves estructures alienants.Els personatges del text de Josep Maria Miró viuen constrets per la por, per amenaces manufacturades que sobrevolen les seves vides i accentua reaccions individualistes i paranoiques, supeditades a la voluntat dels qui ho maneguen tot.
L’extraordinària posada en escena de Xavier Albertí aprofita els agents externs que aviven la guspira necessària per a encendre allò candent que provoca la tensió. El personatge de la Ivana (una esplèndida Laia Manzanares), a mig camí entre la Lolita de Nabokov i el visitant interpretat per Terence Stamp a Teorema, de Pasolini, és qui posa en evidència les mancances de la resta de personatges que senten sobre seu la deshinibició de qui ja no té res a perdre perquè ja ha sofert fins les últimes conseqüències l’absència de generositat d’una societat que ja no l’entén com un valor fonamental.
Hi ha ecos del 2666 de Bolaño al muntatge d’Albertí, on el mal no es veu però se sent incrustat a les parets dels veïnats, està a punt de formar part de nosaltres. L’escenografia converteix l’espectador en voyeurs que assistim a la desintegració del col·lectiu, de la comunitat incapaç de compartir, de dir-se allò que ha de dir-se. Però aquesta mirada de l’espectador no és impassible, perquè, per definició, l’espectador no ho és d’impassible, i surt del teatre, en el pitjor dels casos, remogut, i en el millor, convençut de la necessitat imminent d’una revisió ètica que refaci els estrips que les darreres dècades ha patit la societat.
Temps salvatge és el millor muntatge que hem vist aquesta temporada per la capacitat escrutadora de l’ànima humana i d’allò que habita a la penombra i en emmanilla; per unes interpretacions a flor de pell que ens permet emmirallar-nos-hi i veure’ns les costures, que és del què es tracta, no?