A Sucia, Bàrbara Mestanza, creadora emergent i amb un discurs polític molt potent, proposa un joc de rols per denunciar l’abús sexual.
Aquest cop començo pel final. Abans de tot, he de dir que aquesta obra hauria de ser oblidada per tots els adolescents. Avui hi tenien molt públic jove, gràcies per assistir. I a més d’adolescents, el públic masculí. Podem aprendre molt d’una obra com aquesta. Espero que omplin la sala i es pugui veure en molts més llocs.
La posada en escena és magnífica, pocs elements i ajuda d’una pantalla on anem veient petites entrevistes, acció que passa a l’escenari,… L’obra Sucia és un tsunami d’emocions a flor de pell. Arriba l’hora de visibilitzar més els abusos. És l’hora de parlar dels efectes, de la salut mental, de les conseqüències, de tot el que s’ha amagat fins ara i treure els fantasmes o intentar que marxin.
I comença l’obra, ja ens descol·loca una mica i ens explica una història, una experiència viscuda en primera persona com a víctima d’un abús. Com és possible? Doncs fent un canvi de papers, veiem com Pep Ambròs fa de víctima, fa de Bàrbara durant un moment i això ens xoca. Però l’obra és així , vol impactar-nos, vol descol·locar-nos des de l’inici. I aquesta intervenció inicial ho aconsegueix.
L’obra impacta en tot moment, pel que explica i com ho explica.
I ara ve el millor de l’obra, el que et remou de mica en mica. Els diferents passos que la Bàrbara ha hagut de passar en poc temps. Sí, 10 anys és poc temps per assimilar-ho, pair i començar a curar la ferida de mort.
Aquesta sí que és una obra que tothom ha de veure. Per començar els adolescents, continuant pels homes i els que pateixen aquesta «masculinitat» de sempre. Fa patir, et remou, però necessàri. Espero que omplin cada dia el teatre.
I aquest cop. moltes coses de la meva opinió no el puc incloure-ho aquí, per ser molt personal i que encara treballo. Per això si vols veure la resta de la meva opinió us deixo l’enllaç