Una història terrible en la que uns pares han abandonat als seus 3 fills i la germana gran s’ha d’encarregar d’absolutament tot. La Amy és la mare, el pare, la cuidadora i la criada. Però un dia, sembla que comença a veure la llum al final del túnel…
Quan parlem de refugi parlem d’espai segur fora de perills. Al llarg de l’obra vas veient que el significat de «refugi» no és el mateix per tothom. El refugi va agafant una connotació negativa mica en mica fins que, al meu parer, es converteix en presó per la Amy. Mentres que els demés personatges advoquen per mantenir l’status quo, la Amy inicia una rebel·lió interna per sortir de la seva cel·la. En aquesta obra s’entrellaçen molts temes: l’abandonament dels pares; el rol de la dona; la misèria com a impediment per canviar de vida; les drogues; la discapacitat; la familia de sang i la familia de no sang i els somnis.
Es planteja amb un text cru i fosc la obligació, molt inherent que tenim com a humans, de matenir una familia unida independentment dels sacrificis que això comporti.
La proposta escènica és correcte, amb uns actors que han entès els seus personatges i els juguen d’acord amb l’essència. El ritme és una mica lent i va creant una atmòsfera angoixant i sensació de claustrofobia que acaba amb una escena que, després de tota l’angoixa acumulada, impacta. La lentitud de l’obra afecta els ritmes i les cohesions i fluideses de les converses, el que fa que a moments l’obra es faci una mica repetitiva i s’acabi sentint llarga. No obstant, la proposta d’angoixar el públic a foc lent, s’aconsegueix.