Ragazzo, escrit i dirigit per Lali Álvarez, és una obra que celebra la vida i posa en valor les històries personals. També ens convida a recordar i a reivindicar aquella memòria col·lectiva que sovint queda fora dels relats oficials i que, tanmateix, ens ajuda a entendre qui som i d’on venim.
Es tracta d’un monòleg intens i emotiu que recupera la figura de Carlo Giuliani, el jove assassinat a Gènova el 20 de juliol de 2001, i que transforma la seva història en una veu viva que interpel·la directament l’espectador.
He tingut la sort de veure aquesta obra unes tres vegades amb Oriol Pla, que va donar-li una força especial. Ara arriba una nova versió amb Pau Bondiez, que afronta un paper gens fàcil però ple de possibilitats.
Ragazzo és una obra que colpeix i commou, i en aquesta posada en escena Pau Bondiez s’enfronta a un repte gens fàcil: assumir un paper intens, carregat de matisos i d’una exigència emocional enorme. La seva interpretació respira veritat i compromís, i aconsegueix transmetre al públic tant la fragilitat com la força del personatge.
Tot això es veu reforçat per una direcció, de Lali Àlvarez, que acompanya i potencia la feina de l’actor, sabent donar-li l’espai i el ritme necessaris perquè el text desplegui tot el seu impacte. Un text punyent, que no ha perdut ni un bri de força ni d’actualitat, i que a través de la mirada de Bondiez es converteix en un crit que encara ressona amb la mateixa urgència d’aleshores.
Podeu veure la resta de la meva opinió al següent enllaç.