Anunciat a bombo i platerets, ha tornat el format que fa, aproximadament, 10 anys va tenir un cert èxit a la cartellera barcelonina. Com d’altres comèdies comercials que també s’han reestrenat recentment intentant repetir el seu bon succés, Pels pèls és, en realitat, una obra que aporta més soroll que diversió. L’espectacle parteix d’una forçada primera part on es presenten tot un seguit de personatges estereotipats reunits en una perruqueria del barri de l’Eixample (en aquesta adaptació). Com si es tractés d’una versió infantil d’una obra d’Agatha Christie, la proposta col·loca una sèrie de pistes per fer sospitosos a cadascun d’ells, de manera òbvia i poc treballada, d’un assassinat que es cometrà més tard. L’originalitat del muntatge roman en el fet que el públic, en interacció amb el cap de policia interpretat per un desganat Àlex Casanovas, decidirà qui és el culpable… i, a partir d’aquí, l’obra conclourà tal com els espectadors decideixin. El problema és que, primer de tot, la història té poc interès, li manquen diàlegs veritablement divertits i la direcció d’Abel Folk busca suplir les mancances del text de Paul Portner amb la vis còmica d’un esforçat repartiment que, malgrat tot, no salva la papereta. Però el que resulta més greu és que la participació del públic frena totalment el ritme. En comptes d’aportar espontaneïtat i sorpresa, es deté en un joc de preguntes i explicacions, en definitiva, poc atractiu per, finalment, complir amb la voluntat dels assistents, restant-li tot el valor a la història, ja que qualsevol resposta és vàlida. Tindria més sentit tractar d’endevinar qui és el dolent i després comprovar la nostra suspicàcia… com ja passava a La ratonera. Malauradament, aquí es tracta de tot el contrari i, per tant, excepte per un públic molt jove acostumat a parlar amb titelles per advertir on s’amaga el “dimoni”, no queda clar quina és la gràcia de tot plegat.
¡Enlace copiado!