La vida i res més… que no és poc, és el que ens ofereix Ovelles. L’època daurada del cinema clàssic es caracteritzava per donar la impressió que la càmera no existia, amagar l’artifici i crear la sensació de realitat. Aquesta ha estat la opció d’Alonso i Marfà a l’hora d’escollir el to de la posada en escena. Som en temps de convivència entre allò que sembla que anomenarem definitivament «teatre teatralitzat» i aquest teatre naturalista, l’aposta dels directors d’Ovelles reeixeix i de quina manera.
La construcció dels diàlegs i dels silencis, de les pauses, dels gestos… són una feina d’orfebreria de posada en escena, de direcció d’actors i, per suposat, d’escriptura d’un text que funciona com un rellotge suís. Als qui ens costa que ens arrenquin la rialla al teatre, tenim cert sentiment de culpa, complexe de seriots, que pot veure’s curat, durant una estona si més no, per un text farcit de comicitat, i per la precisió en l’execució per part de dos actors i una actriu que acometen les rèpliques amb la intensitat que demana cada escena, ni més ni menys.
Ovelles és una mirada a la Barcelona d’avui, i als barcelonins, i probablement als ciutadans de tants llocs que afronten de manera acrítica allò que es troben en el seu dia a dia, potser perquè no tenen cap altra opció. El resultat final és una invitació a la pausa que segurament cal que ens concedim per a pensar si ens agrada allò que fem i si estem contents amb nosaltres mateixos.
Cal anar a La Flyhard perquè serà difícil tornar a trobar l’oportunitat de gaudir d’una comèdia tan brillant com ho és Ovelles.