Les oblidades

Bien es sabido que el pecado moral, los cánones de belleza, los roles laborales o la definición del éxito no son más que parámetros sociales. Sin embargo, la mano que los ha orquestado -el poder, la tribu, la iglesia, la pornografía y tantos otros- ha sabido sumergir estas convenciones y modelos arbitrarios a la categoría de verdad universal y crear, dicha sea de paso, grandes damnificadas: las mujeres. Las mujeres que han existido en función de y no como una entidad propia. Las mujeres a quienes se les ha arrebatado el placer o a las que se les ha obligado a satisfacer el de los otros. Las mujeres-útero, las mujeres-florero, las mujeres-objeto; las Barbies, las maniquíes, las muñecas inflables. Todas aquellas que han caído en el olvido y que, a través de Les oblidades, podrán recobrar un poco de visibilidad. Míriam Monlleó y Bàrbara Roig, las dos actrices protagonistas de esta gran obra, son las encargadas de darles voz y recorrer, a través de un texto punzante y lúcido, el lastre del maltrato ancestral que pesa en el género femenino. Pero no para redimirlo cargándolo a cuestas, sino más bien para soltarlo y llegar a ser quienes ya son, es decir, ellas mismas.

Patrones, roles, comportamientos y pensamientos que se perpetúan; pasan los años, los siglos y las generaciones y las mujeres actúan como les han enseñado, como creen que deben hacerlo, como se espera de ellas que lo hagan. Compiten, incluso, por ser la que mejor encaja en el papel asignado, la que más utiliza su cuerpo como si la disponibilidad sexual fuera su misión, ser la más perfecta esposa florero que esconde el vacío bajo la máscara de la perfección social …

Y cada etapa es diferente pero con un rasgo común: su sumisión más que a los hombres, que también, a los roles, a lo que se espera de ellas, a lo que, a menudo otras mujeres, les han inculcado. Ciclo vicioso y eterno del que las dos (bueno, las diversas) mujeres que vemos en escena van adquiriendo conciencia, lo viven, sufren, pero germina la semilla de romperlo, saber cuántas mujeres antes que ellas pasaron por todo esto y fueron olvidadas, reflejo del presente, recopilación del pasado y esperemos que no camino hacia el futuro. Son todas las mujeres sin nombre, que coinciden en una especie de limbo, naciendo y muriendo después de vivir como les han dicho que deben hacerlo, a menudo castigadas por este mismo hecho.

Conciencia de género, sí, pero diría más, de identidad propia. Y el mérito, no tan habitual, de no ser una sucesión de consignas sin más o un discurso más que reivindicativo, de aleccionamiento. Además, Lara Díez Quintanilla ha incorporado dosis de humor y ternura que alivian por momentos la crudeza de la denuncia, que llega con fuerza gracias a las magníficas interpretaciones tan naturales como diferentes en cada arquetipo a cargo de Míriam Monlleó y Bàrbara Roig (El llarg dinar de Nadal).

S'entreveuen connexions entre Les oblidades i Omplint el buit, dos textos de Lara Díez que gairebé (o sense el gairebé) han conviscut a la cartellera barcelonina aquesta primavera. Tinc la sensació que més enllà del que ja s'ha dit al voltant d'aquesta mena de díptic sobre el sentit de la vida i la incapacitat per a treure'n l'entrellat, hi ha també una mena de tractat sobre l'espera que recorda allò que va dir no recordo qui quan es referia a la vida com a broma pesada en espera d'alguna altra cosa que no sabem què és. o potser de res més, vés a saber.

Aquesta segona part del díptic (parlo sense saber si ha estat pensat així) posa l'ènfasi en el tracte vergonyós a què han estat sotmeses, i ho segueixen estant, les dones en un món dissenyat pels i per als homes. Ésa molt encertada l'escenografia de Carles Royo, que aconsegueix que graviti en l'atmosfera de la sala el macabre i el naïf sense estridències. La feina de Catou Verdier és una lliçó magistral sobre la idea de vestuari com e element fonamental per a explicar el personatge i la seva personalitat polièdrica.

Míriam Monlleó i Bàrbara Roig entomen l'encàrrec amb feresa, amb prou habilitat per a assumir els diferents registres que exigeix el text i prou entrega per a transmetre la ràbia que supura d'un món tan injust. L'ensamblatge és màgic, l'una potencia l'altra i la fa millor, i volen alt perquè s'arrapen al text i a una idea amb tota la honestedat del món, del món que Les oblidades posa en tela de judici.

Lara Díez continua apostant per la sobrietat i la valentia per a fer el millor teatre que es fa avui dia a Catalunya. Per cert, no tinc notícia encara de la reposició d'Herència abandonada, i em fa patir. Cal donar-li més vida!

 

No és necessari haver vist “Omplint el vuit” ni “La nostra parcel·la” per gaudir plenament de l’última obra de la trilogia que Lara Díez ha lluït a les sales petites de la ciutat els últims mesos. Això demostra que “Les oblidades” és fruit d’un llarg període de construcció d’un relat que té la qualitat de funcionar a la perfecció per si sol, però que, a més, té la virtut d’esdevenir una peça elemental i complementària dins l’univers existencialista a través del qual, cada cop més, navega la dramatúrgia de la seva directora.

Aquest periple s’atura en una zona zero, una espècie de Limbo on dues dones prenen consciència del seu ésser i del paper que ha anat tenint al llarg del temps, com a dones: “les que van ser”, sintetitza Lara. El resultat acaba sent fascinant. D’aquesta zona zero, com si es tractés d’un repàs sota lupa de troballes arqueològiques, descobrim multitud de casos on les seves protagonistes han viscut -i encara viuen- situacions d’injustícia i violència, menyspreu i dolor, envestida i oblit, assumint unes càrregues que, per dignitat, mai no haurien ni d’haver ensumat. Un repàs cru i existencial que escolta la feminitat i en dibuixa gairebé tots els colors.

Un anar i venir molt ben trenat, de menys a més, entre aquestes dues dimensions. Primer, la de l’experiència, condemnades com Sísif a repetir-les per sempre en cossos diferents, sotmeses a una ansietat cíclica que acaba posant els pèls de punta quan l’ordre dels records no altera el producte. Després, l’espai zero, on són capaces d’anar acumulant aquest record, de prendre consciència d’aquest procés i de desgranar-ne una reflexió constant que, pel meu gust, acaba sent massa literal, però que segurament és necessària. Literal perquè pateix un excés de narrativitat, d’anàlisi textual d’uns exemples que ja funcionen molt bé per si sols. Però necessària si tenim en compte la voluntat de denúncia, sumada a la reflexió i conscienciació, que la seva directora posa damunt la taula.

Els cossos de les oblidades, entre desenes de nines immòbils, els humanitzen la singular Míriam Monlleó i la poderosa Bàrbara Roig en una execució treballada des de l’honestedat que proclama la dona per damunt l’actriu. El teatre a les sales petites sempre brinda propostes artístiques delicioses. La posada en escena de “Les oblidades” és poesia de proximitat. El plantejament de vestuari, de Catou Verdier, un joc senzill i polisèmic tan atractiu que refresca l’obra en tot moment. Acompanya i reforça a la perfecció un text que posa de manifest, entre d’altres coses, la memòria com a forma de resistència. Un repàs (in)conscient per molts feminismes. Una lluita de molts fronts en constant evolució on el record hi té un pes molt específic i les relacions hi són eternes. Per no oblidar mai més a les oblidades. Tot això fa pensar que, si bé no calia haver vist les altres dues peces de la trilogia abans d’entrar a veure aquesta tercera, comença a ser necessari veure-les després de sortir-ne.