Vagi per davant que em declaro fan absolut de La Calòrica. També, especialment, del Joan Yago com a dramaturg. Dit això, no em sembla que Le congrès ne marche pas sigui el seu millor espectacle o que estigui a l’alçada de meravelles com De què parlem… o Els Ocells. I ara, m’endinso en el jardí de justificar la meva conclusió.
En primer lloc, penso, defenso, que el teatre, com qualsevol art, ha de ser una cosa que et remogui. Les argumentacions racionals van després. A mi, Le congrès… em va avorrir una mica. Vaig tenir la sensació que l’obra estava construïda sobre una sèrie de moments escènics (alguns brillants, com l’aparició de l’enviat espanyol) que no tenen cap altre motiu que el d’il·lustrar; és a dir, que no afegeixen o construeixen gaire cosa, a nivell dramatúrgic. L’aposta més narrativa (versus l’acció o el conflicte) queda clarament subratllada per la veu en off, discursiva, explicativa… a la qual no m’oposo, però sí que la vaig trobar poc brillant, enginyosa o àcida en el seu contingut (ingredients als quals, Yago i Calòrica, ens tenen massa ben acostumats).
A diferència del De què parlem… no existeix cap gran conflicte. Hi ha una exposició de fets (que, sens dubte, il·lustren el tarannà que ha adoptat la política dos-cents anys després), però que es queda molt curta respecte al que és la política present. S’entén perfectament la crítica al capitalisme liberal que facilita una concentració de poder en les mans de molt pocs i precipita en la desgràcia de tota la resta; però això ja és una mica antic i la realitat actual és molt més complexa i cínica.
L’actualitat protagonitzada per Musk, Trump, Putin, l’extrema dreta i la influència de les xarxes socials en tot l’escac geopolític (per no parlar del canvi climàtic) componen una realitat que deixa la tragèdia que ens presenta Le congrès… en un ball de crispetes. La juxtaposició d’històries (Sumbawa, Viena, Londres) és ben intencionada, d’acord. Però sembla més a un exercici d’estil que una troballa creativa transcendental.
Esclar… és el que té morir d’èxit: un arriba al teatre esperant el triple tirabuixó mortal… i superar aquestes expectatives (com sí que van fer als darrers espectacles) és molt complicat. Estic segur, i ho espero amb ganes, que al maig, a la majestuosa Fabià Puigserver, amb La Brama del Cérvol, ho aconseguiran.
Ah, sí! Meravellós el descar amb el qual plantegen tot l’espectacle en francès (i algunes altres aparicions puntuals) sobretitulat al català. Espero que, amb això, La Calòrica hagi trencat aquest tabú i moltes més companyies s’atreveixin a fer espectacles on els personatges, si són anglesos, parlin en anglès o en francès o en suahili. Més enllà de la bellesa i riquesa que això aporta a l’espectacle i a la construcció del personatge, ja som majoria els que hem estudiat idiomes a l’escola i és hora de que el teatre, com la versió original subtitulada al cinema o plataformes, ho incorpori als seus espectacles.