Han passat sis anys de l’estrena de Lapònia. Va ser al desaparegut emblemàtic Teatre Club Capitol, situat a la Rambla de Barcelona, que va haver d’abaixar el teló el 2020 després de més de cinquanta anys en funcionament, on la vaig anar a veure.
En aquella ocasió, de la qual en guardo un gran record, hi actuaven la Meritxell Huertas, en Roger Comes, en Manel Sans i la Meritxell Calvo.
Com m’ho vaig passar molt bé, no m’ho vaig pensar dues vegades i vaig decidir d’anar a veure aquest nou muntatge.
En aquesta ocasió els protagonistes són interpretats per en David Bagés, la Míriam Iscla, l’Anna Sahun i l’Albert Prat, però pel que fa a la direcció, canvia de mans, i és Nelson Valente qui porta la batuta. En Jordi Casanoves segueix en la direcció artística, la Laura Alonso com a ajudant de producció, però la resta d’equip tècnic (escenografia, il·luminació, disseny de so, etc.) en són uns altres.
Han passat sis anys, i tot sabent el que passarà, m’ho he passat molt bé i he rigut moltíssim.
Lapònia és una comèdia àgil i divertida, que fa pensar i crea debat.
Un debat sobre la veritat i la mentida, les tradicions i els valors familiars.
S’ha de dir sempre la veritat i no enganyar per evitar decepcions?, o crear il·lusions i creure en la màgia?
Tal com ja vaig dir en la meva anterior ressenya d’aquesta comèdia, La veritat i la mentida tenen els seus avantatges i els seus inconvenients. El que és clar, és que tots nosaltres segurament hem mentit en més d’una ocasió per diverses raons: per vergonya, per orgull, per no quedar malament, per no fer mal, per crear il·lusions o per compromís.
Vosaltres que en penseu?
Segona edició de la campanya de difusió teatral Cap Butaca Buida. El Teatre Condal ple de gom a gom.