Era a la cançó Misery is The River of The World (La Misèria és el riu del món) de l’àlbum Blood Money, que també era la música incidental del muntatge de Bob Wilson de Woyzeck, de Tom Waits on es feia la següent afirmació: «If there’s one thing you can say about mankind / There’s nothing kind about man / You can drive out nature with a pitch fork / But it always comes roaring back again» (Si hi ha alguna cosa que pots dir de la humanitat / és que no hi ha res humà. / Podeu fer fora a la natura amb una forca / Però aquesta sempre tornarà rugint), que no sol defineix gran part de l’existència humana sinó també del seu comportament i condició. Doncs la vida, a grans trets, no és més que misèria agredolça amb la qual acabem component una partitura vital que sona com a rèquiem al final de les nostres vides. Tot i que no sempre és del nostre gust i acabem afegint-hi detalls que no sempre són veritat perquè soni més fort o més melodiosa.
Camuflar a base de mentides i exageracions és part del menú per evitar que la llosa de la mediocritat i misèria ens soterri. Aquestes també són, sovint, els pocs respirs imaginatius que ajuden a anteposar-nos a les adversitats de la vida, que sovint, com a escena, succeeixen entre caixes i romanen ja, per sempre, en la nostra vida privada, perquè a l’hora de la veritat, en sortir a escena, aquestes misèries, de la mateixa que un mal d’esquena, han de desaparèixer per donar peu a la nostra millor representació deixant-nos la pell al damunt de l’escenari. Parafrasejant a Calderón de la Barca al seu El gran teatro del mundo, “Ya acabado tu papel, en el vestuario ahora del sepulcro iguales somos, lo que fuiste poco importa”.
Ara bé, els personatges de l’obra de Belbel, encàrrec de l’Emma Vilarasau, porten la ficció més enllà d’on hauria de ser, tot i que això faci que una pluja de retrets caigui constantment sobre ells, ja sigui perquè un personatge és massa fals per ser veritable i d’alguns són massa veritables per esdevenir falsos, fent-ne així del constant desacord una forma de vida. Estalviant sempre detalls o afegint-ne massa i variats per no cansar-se de la vida que ens ha tocat viure, que no és sempre la que s’ha desitjat, així doncs és -gairebé- un deure moral, millorar-la en mesura del possible per a anteposar-se una vegada més, i ja posats a dir-li a la parca que torni la setmana vinent, que estem força enfeinats per a distreure’ns amb aquestes petites foteses que només afecten els mortals.
Però… què no som mortals? No som pas de carn i ossos? Sota la façana d’un suposat glamur, estatus social o vidaresoltisme, sempre amaguem una vida privada que és molt menys divertida, almenys per l’espectador que la que reflectí Noël Coward, tot i que estigui plena d’ironies i un patetisme que fa deixem anar una rialla abans que tornar a deixar-nos endur per la més gran de les tristors, que és la de saber, des del primer moment que som conscients del nostre pas fugaç per la vida, que res serà prou perdurable. Ni la felicitat, ni la tristor… i que constantment anirem enllaçant un constant estat de desencís. Un desencís on no hi ha aplaudiments ni hi ha cap teló que baixi al final de l’acte, només un despertador que sonarà massa fort l’endemà i un cafè massa agre que no endolcirà per molts sobrets de sucre que hi aboquem. I és, doncs, aquesta exageració, aquesta mentida pietosa, la que ens soluciona -una miqueta- la vida. La que ens generen els còmics, exagerant-nos els seus fets sabent que no és veritat o les exageracions d’un parent que hi fa un temps que no hi toca perquè bé que hi toca massa i ja sap com acaba tot plegat. I tots, d’una manera o altra, bé que coneixem el que passa al nostre voltant, i que res del que s’explica és del tot veritat, però tampoc és del tot mentida, si no aquest respir que fa que continuem endavant, mirant d’evitar i no veure aquest riu de misèria.
Però aquest pacte tàcit entre totes les parts és etern o arriba un moment en el qual es trenca? És tan gran el mal que hi ha dins dels cors que fa que ens oblidem d’aquest acord que tots hem assumit i cap de nosaltres mai ha signat? No és aquest el més sensat? Si la nostra vida falla, la que ens hem inventat també, perquè aquesta deixa de tenir sentit i no és més que un simulacre i dilatació del temps esperant ves a saber què.
La misèria i el desencís es troben i s’agafen de la mà, emportant-nos per moments tant emotius com hilarants en el que el drama humà és, en darrera instància i ta com considerà Aristòtil, una comèdia. Una comèdia agredolça i solitària on els pensaments ens porten a tots els escenaris possibles de com hauria estat de diferent la nostra vida si haguéssim pres les regnes d’aquells cavalls desbocats que no volien fer-nos cas… o si mai haguéssim pujat a aquell carro. Bé podia ser el carro de Tespis amb les seves obres i decorats o aquell altre que havia de dur-nos a conèixer a l’amor de la nostra vida en una novel·la de Jane Austen. Possiblement, només era un llarg camí a peu, perduts enmig del bosc sense cap mena de referència geogràfica que ens orienti. O fins i tot citant aquella cançó dels alemanys Wolfsheim, que ens parlava de com els humans s’escarrassaven en crear diferències entre els uns i els altres, fent-ne d’uns pardals i d’altres rossinyols, o simplement córrer en cercles eternament, sense esperar trobar-nos a ningú i deixant-nos endur, només, per la misèria.
En aquest muntatge és na Mont Plans, guanyadora del 49è premi Memorial Margarida Xirgu per la seva interpretació a Cadires de Ionesco, qui destaca per damunt d’un muntatge auster que ens fa veure les entre caixes vitals d’una família que bé podria haver estat d’artistes, però que no ho ha estat, però que continuen fent veure que, com deia na Celia Cruz, la vida és un carnaval. Però no ho és, tot i que cada un de nosaltres, després de la nostra darrera rèplica i mutis, se’l mereixi.
