Qui no comet contraccions a la seva vida entre el que diu i fa? Potser aquest podria ser el tema de l’obra de teatre “Lali Symon”, una de les grans meravelles dels programació d’estiu, dirigida per Sergi Belbel, que alhora n’és l’autor. Ara bé, ens en quedaríem curts perquè l’obra representada per tres actrius, Emma Vilarasau, Mont Plans i Júlia Bonjoch, tracta i esprem molts altres temes: el rol de la dona cuidadora-renunciadora dels seus projectes vitals; la relació de les netes amb les seves àvies, amb qui sovint tenen més confiança que amb les pròpies mares; els germans que no s’impliquen en la cura de les mares i ho deleguen a les germanes, i encara n’hi ha un altre: la tendència en la creació artística de basar-se en la realitat mentre el periodisme (segons la Lali Symon) se la inventa, i d’aquí l’auge de les notícies falses (missatge per al periodista Carles Porta, la Lali Symon parla del teu programa en dues ocasions).
Així que l’obra té tants temes, que l’espectador pot fixar-se en aspectes diferents. I potser ja és això, Belbel ha creat una obra polièdrica, amb temes d’actualitat, en què brillen amb excel·lència dues grans de l’escena (quina emoció la interpretació de la Mont Plans!) i una de jove (Júlia Bonjoch), que apunta a una gran carrera artística.
I al final de tot plegat, l’obra és excepcional, perquè moltes dones s’hi sentiran identificades i alhora alleugerides. I si les llàgrimes llisquen galtes avall, l’obra haurà aconseguit amb escreix el que Aristòtil ja assegurava que havia de fer el teatre: plorar i riure.
