Hi ha vàries obres de Shakespeare que introdueixen elements fantàstics (Macbeth i les bruixes, Hamlet i el fantasma) però n’hi ha dues que converteixen els monstres, les fades i els esperits en personatges claus de la trama. Una és El somni d’una nit d’estiu i l’altra La tempestat. En aquesta última, precisament, fantasia i realitat s’uneixen i es barregen de forma quasi orgànica, aconseguint que sigui el personatge principal (Pròsper, duc de Milà) el que controli les forces i es faci amb el poder terrenal i quasi diví. Una mica com si fos l’autor de l’obra, i conseqüentment del destí de tots els personatges.
No recordo haver vist massa versions de La tempestat en els teatres barcelonins. La primera que em ve al cap és la de Núria Espert, on l’actriu simultaniejava els papers de Pròsper i l’esperit Ariel, i la última seria Vaig ser Pròsper, una curiosa versió sense paraules de Projecte Ingenu. La d’Oriol Broggi és una versió totalment imbuïda de la forma de fer i d’entendre el teatre que té La Perla 29. La senzillesa, la naturalitat, la puresa del text i el minimalisme en les formes funcionen en moltes parts de l’obra, però potser el terreny de la fantasia necessitaria una mica més de descontrol i de bogeria. Entenc el plantejament, i fins a cert punt accepto aquest intent d’assimilar els dos mons, el de la realitat i el dels esperits… Però tinc la sensació que aquesta peça requereix un altre tipus de plantejament, on el misteri i allò que és sobrenatural pesin amb molta més força.
Com sempre, Broggi ofereix una direcció d’actors molt acurada. En aquest sentit, aplaudeixo la veterania de Xavier Boada o Ramon Vila, però també la gosadia formal d’un Jacob Torres que gaudeix com mai amb el personatge de Caliban. De totes formes, aquesta proposta té un nom propi ben destacat, el de Lluís Soler. La seva interpretació marca tota la peça i ens ofereix un recital i una autèntica lliçó de com es pot fer Shakespeare des de la naturalitat, però sense perdre ni força ni màgia pel camí.
També com sempre, l’embolcall estètic de la proposta segueix tenint un gran nivell. Efectiva i simple escenografia, amb una il·luminació molt interessant de Gina Moliné i un acompanyament musical que aquest cop queda reduït a la guitarra de Marc Serra. Un espectacle de La Perla que no decebrà a cap dels seus seguidors habituals.