Riureu. Riureu molt. Si aneu a veure La presència, riureu des del primer minut malgrat que la situació per la qual passen els protagonistes és greu. Aquest és el gran encert de l’obra dirigida per Pau Carrió, amb autoria de Carmen Marfà i Yago Alonso. Els diàlegs són trepidants, els personatges són versemblants i l’acció representada és de gran volada. Tot comença en una casa dels Pirineus, en una vall on les llegendes de minairons, tamarros i balanguera són ben vius. Dos germans i la parella d’un dels dos s’han reunit en un moment greu, les últimes hores de vida del pare i sogre. És un moment tens, abrigat pel mal temps que fa a l’exterior. Quan arriba la metgessa del CAP, que esperaven tots tres, l’acció es converteix en vertiginosa.
D’entre tot el que destaco és la lluita entre la ciència i les creences populars que envolten la vida i la mort. El personatge representat per Nausicaa Bonnín es quedarà sol defensant la ciència, i combatent tot el que no té base científica. Justament aquí és on podria haver-hi posat més vehemència, perquè hi ha estones que sembla que ni ella mateixa es cregui el que diu. Per contra, els altres personatgs, l’Ernest (Pau Roca); el Miki (el Marc Rodríguez), i la Sol (Anna Sahun) són molt coherents amb la postura en què creuen: els fenòmens inexplicables.
Per acabar, La presència es pot considerar una obra iniciàtica: cap personatge acabarà igual com ha començat. Resoldran els comptes pendents de la vida que havien de tancar. I entre els riures hi haurà un moment que més d’un es pot sentir colpit (especialment l’abraçada final dels germans). Per tot plegat, no us l’heu de perdre.