El tàndem creatiu Carmen Marfà i Yago Alonso fa uns quants anys que funciona amb èxit. Ovelles (2018), Instruccions per enterrar un pare (2020) i La pell fina (2022) en són alguns exemples que han estat èxits teatrals.
Ara ens tornen a sorprendre amb La Presència, una obra que combina dos gèneres: el del terror i la comèdia, un format que hem pogut veure molt sovint al cinema i en la literatura, però no tant en el teatre, tot i que s’ha de dir que aquesta temporada se n’han programat unes quantes, com Turisme rural, Allà lluny hi ha una caseta o Escappe room, què, si podeu i teniu temps, també són una bona opció per passar-vos-ho molt bé.
És la primera vegada que Marfà i Yago exploren aquest tipus de gènere que tot i s’ha de reconèixer que terror i comèdia connecten molt bé.
La Presència transcorre en una masia del Pallars durant una nit de tempesta i el vent bufa molt fort.
L’obra està dissenyada perquè el públic gaudeixi i experimenti alguns moments de tensió i ensurts. Amb una posada en escena i una cuidada ambientació, amb efectes especials com la il·luminació i els efectes sonors, juntament amb alguns efectes especials dins i fora la casa, contribueixen a crear una atmosfera intrigant.
A La Presència no hi falten calfreds ni ensurts inesperats.
Els protagonistes són dos germans, l’Ernest (Pau Roca), la Sandra (Nausicaa Bonnín), en Miki (Marc Rodríguez) la parella de la Sandra, la Sol (Anna Sahun) una metgessa del CAP i en Climent, el pare de la Sandra i l’Ernest, que tot i que no hi és present físicament a escena, és el principal protagonista de la història. La veritat és que tots quatre ho fan genial.
La Presència és una història que a més a més de parlar dels fantasmes familiars (sentiments, records, històries, mentides, veritats i mitges veritats que van sortint a la llum), i ser una crítica social, es toquen molts altres temes com la maternitat, la comunicació, la ciència, la medicina tradicional o les alternatives, els fenòmens paranormals i les creences. La Presència parla de fantasmes i esperits que transiten entre la vida i la mort, i de la mitologia catalana, relats de llegendes que parlen d’éssers estranys condemnats a vagar eternament pels camins dels Pirineus, éssers que viuen als boscos i s’amaguen als fons de les coves i els llacs, com els Minairons, el Pericó, els Basajaun o el Tamarro.
Us animo que hi aneu.
Jo m’ho he passat molt bé, he rigut i m’he emportat més d’un ensurt.
És una obra ideal per anar amb amics o la família.
Estic segura que us ho passareu molt bé.