La dificultat de trobar el to

11/10/2017

La dificultad de encontrar el tono

El público catalán conoció a Martin McDonagh en 1998, cuando Mario Gas dirigió La reina de la bellesa de Leenane con aquel magnífico dúo que formaron Vicky Peña y Montserrat Carulla. Cinco años más tarde llegó El tinent d’Inishmore al TNC, y el éxito popular del dramaturgo irlandés quedó del todo confirmado. Lo que quedaba claro con estas obras, sobre todo con la segunda, es que el exceso e incluso un punto de grand guignol impregnaban la esencia del repertorio de McDonagh. Pero también quedaba claro que el tono del autor, a medio camino entre el humor negro y la violencia explícita, no siempre era fácil de trasladar a un escenario… De hecho, él mismo decidió probar suerte en el cine a partir del 2005, y bien es verdad que los resultados en este campo le han sido siempre bastante satisfactorios.

La calavera de Connemara, una obra escrita en 1997, vuelve a demostrar que encontrar el tono justo resulta muy complicado. No negaremos que Pol López y Oriol Pla son dos grandes actores, y que en esta pieza nos descubren una vena cómica desgarrada y llena de riesgos, pero también tenemos que admitir que el tono es más cercano al clown que al humor negro irlandés… de difícil clasificación y ejecución. Además, algunos actores -como es el caso de López o Marta Millà– son demasiados jóvenes para los personajes que interpretan, y esto también acaba restando parte de credibilidad. Una credibilidad, por cierto, que queda totalmente enmascarada a medida que la obra avanza y los disparates o los cráneos salen disparados en todas direcciones.


Todo lo que necesitas para ir al teatro

A partir de 24,00€

Comprar Entradas

Cartelera /

La calavera de Connemara

Iván Morales dirige La calavera de Connemara, una comedia negra de Martin McDonagh protagonizada por Pol López y Oriol Pla. 

SINOPSIS

Estamos en el oeste de Irlanda, en Connemara, una comarca rural, verde y todavía salvaje, a principios de los años noventa.
El solitario y misterioso Mick Dowd parece tener una vida muy anodina, sus actividades parecen limitarse a beber poiteen y cotillear cada noche con su vecina adicta al bingo, la anciana Maryjohnny, y a recibir la visita de vez en cuando de Thomas, un policía local con ínfulas de convertirse algún día en un detective triunfador como su admirado Colombo. Ojalá todavía tuviera a su lado su difunta esposa, Oona, ella era el amor de su vida y no pasa día que Mick no la eche de menos.
Durante unos pocos días, cada otoño, la aburrida existencia de Mick toma un aspecto algo más siniestro: Es el encargado de desenterrar los cadáveres que ya llevan más de siete años de descanso en el cementerio local. Es una ocupación macabra, pero alguien la tiene que hacer, por el bien del buen funcionamiento social. Hay que hacer espacio para los muertos recién llegados.
Pero este año no será como los demás. Ha llegado el momento de exhumar los restos de Oona. Y los rumores que lo acusan de haber sido el culpable voluntario de su muerte vuelven a aparecer entre el vecindario, incluso en los que él consideraba sus amigos.
Por si fuera poco, por primera vez estará obligado a trabajar con compañía, y tendrá el peor de los ayudantes posibles, el joven Máirtín, el bala perdida del pueblo, que guarda más golpes escondidos de los que parece.

Bienvenidos a La calavera de Connemara, una comedia negra de amor y huesos.

Iván Morales

Próximas actuaciones Ver todas las funciones (Calendario)

Fotos + fotos

La calavera de ConnemaraLa calavera de ConnemaraLa calavera de ConnemaraLa calavera de ConnemaraLa calavera de Connemara

Valoración colaboradores


Valoración espectadores

  • 12345

    JOSEP OLIVA SASÉ

    Ahir vaig estar a la Villarroel veient aquesta comèdia negra del dramaturg anglès nacionalitzat irlandès Martin McDonagh, adaptada per Pau Gener i dirigida per Iván Morales. Ens situa a un poble d’Irlanda i ens parla del dia a dia de quatre dels seus habitants, una dona gran que la seva única obsessió és jugar al bingo a la parròquia (Marta Millà), un policia local que somia ser un important detectiu (Xavi Sáez), un home que fa anys va quedar vidu i només pensa en la seva dona i un cop l’any treballa al cementiri desenterrant els cadàvers (Pol López) i un jove esbojarrat que és el terror del poble (Oriol Pla). Cada nit es reuneixen a casa de Mick (Pol) i fan safareig i beuen i beuen. El problema ve l’any que toca desenterrar el cadàver de la dona de Mick, perquè per tot el poble corre la veu que la seva mort no va ser natural sinó que la va matar el seu propi marit. El final no us ho explico. El text un tant surrealista en si és fluixet però el seguit de situacions que es donen gran part elles molt divertides i sobretot la interpretació de Pol López – Oriol Pla, Oriol Pla- Pol López sublims, fan que passis una estona divertidíssima. Escenografia i il·luminació impactant. Pel que fa a la Marta Millà i Xavi Sáez, correctes encara que aquest ùltim té molt poc contingut. Totalment recomanable, estic segur que serà un èxit

    18/09/2017

  • 12345

    Victòria Oliveros Layola

    Una comèdia negra amb un text un tant surrealista i potser una mica fluixet però on el seguit de situacions que es donen, gran part elles molt divertides, fan que passis una estona divertidíssima. L’obra reuneix a dos cracs com Pol López i Oriol Pla amb una interpretació sublim. Molt recomenable!!!

    22/09/2017

  • 12345

    JOSE GABRIEL DEL VIEJO

    La Villaroel estrena temporada con un thriller/comedia negra que sorprende por su escenografía y por un Oriol Pla en estado de gracia que consigue eclipsar al resto del reparto (el público lo adoraba y conseguía hacer soltar carcajadas a los espectadores que lo aplaudían con entusiasmo al finalizar la obra)

    Estamos en Irlanda. En Conmemara. Donde vemos a un señor decaído, borrachuzo y triste que pasa las tristes tardes de su vida pasando el rato con su vecina patetica adicta al bingo.
    El señor se dedica a vaciar tumbas para hacer sitio a los nuevos cadaveres y llega el momento de desenterrar los muertos de hace 7 años. Entre ellos la de su esposa. Muerta en extrañas circunstancias.
    El pueblo vuelve a hablar del tema y vuelven a salir los rumores sobre el posible asesinato en manos de su esposo. Rumores o realidad? BIENVENIDOS A CONNEMARA!!

    22/09/2017

  • 12345

    Sandra Anaya

    He sortit molt decebuda de veure aquesta obra, tot i que tampoc tenia gaires expectatives. S’avisa que és humor negre, però per mi és humor cutre i desagradable, del tipus posar-se molt a prop i escopir-se a la cara quan dius “Massachussets”, o dir “poves” en lloc de “proves” (en un intent de fer veure que el personatge és un paleto, però que no funciona per culpa de unes interpretacions artificials que buscaven l’estil d’un western americà i, clar, no pots ser Clint Eastwood i pretendre semblar un paleto que diu “poves”). Es passen tota l’obra escridassant-se i insultant-se, amenaçant-se físicament, humiliant-se. La gent es reia d’absolutament tot el que feien encara que no tingués cap gràcia: Pol López s’ajup amb el martell a la mà per trencar encara mes uns ossos que ja estan trencats, o Oriol Pla rodejant unes claus que cauen a terra i ajupint-se per agafar-les. L’obra em va semblar un despropòsit per l’abús de recursos fàcils en un intent massa forçat de fer riure. Als crits, insults, agressions físiques i humiliacions, s’han d’afegir un Oriol Pla que s’ha passat mitja obra bavejant exageradament i parlant com si estigués borratxo forçant-ho molt, cosa que feia bastant difícil d’entendre’l. L’escena de Sinead O’Connor no tenia ni cap ni peus i sobrava. M’ha semblat una excusa barata pel lluiment de Pla i les seves moneries acrobàtiques, que tan agraden al públic i que tan innecessàries eren en aquesta peça. Crec que reduir l’agressivitat explícita del text i fer servir una altra més subtil, implícita en la forma de relacionar-se, hagués equilibrat l’obra i no l’hagués fet tan desagradable. L’única interpretació que m’ha agradat una mica és la de Marta Millà, precisament perquè crec que utilitza l’agressivitat més en la forma de dir les coses que en el que diu. I el pitjor de tot és que l’obra no té final. Es busca deixar un final obert en el qual l’espectador decideixi qui té raó. El problema és que és el mateix argument que es repeteix durant tota l’obra i veure que al final ho deixen sense solucionar resulta bastant frustrant. En fi, si us agrada l’humor fàcil, repetitiu, cutre i barriobajero, i la gent faltant-se al respecte i insultant-se, us recomano que engegueu la tele i poseu Telecinco. Disfrutaréis de lo lindo i és més barat que perdre dues hores (a mi m’han semblat cinc) en una obra com aquesta. Si voleu veure una bona comèdia, fareu bé d’anar a veure “Nit de Reis”, al Teatre Lliure, on Pau Carrió ha fet un treball sensacional amb els nois i noies de La Kompanyia Lliure.
    Ah, per cert, m’agradaria veure d’una vegada per totes a Oriol Pla fent una obra que no estigui dirigida per un dels seus col.legues (Morales, Lali Àlvarez, els seus pares) amb personatges fets a mesura pel lluiment personal de l’alumne favorit. Aquest noi està sobrevalorat…

    24/09/2017

  • 12345

    Hebert

    Segur que degut a les altes expectatives que tenia, però no em va convèncer. El punt de partida (no és spoiler) captivant: Un home desenterra els morts per fer espai pels nous. I ara li toca fer-ho amb el de la seva dona, i reviuen els rumors de que no va morir d’un accident. Això, humor negre, intriga i un repartiment amb Oriol Pla i Pol López ( enorme i camaleònic físicament, el gest, el caminar, la mirada i menys cantarella d’aquella que a mi no em fa el pes) doncs feia una pinta boníssima. A més, un policia tonto que podia donar molt més joc, una senyora addicta al bingo, hores bevent, un poble un punt endogàmic, la Irlanda rural no idealitzada i escenografia molt aconseguida amb apunts musicals i il·luminació a joc.

    Però em van sobrar els recursos fàcils per buscar el riure general, com les babes o l’escena de la borratxera, llarguíssima. L’humor, i l’obra, descansa molt en la genialitat de l’Oriol Pla pel que fa, també, al domini del gest, de la comèdia física, i el seu paper d’eixelebrat cridaner –no sé com aguantarà aquest ritme!-, però crec que amb una marxa menys, funcionaria millor.
    I a tot això, somrius a estones, un parell d’acudits boníssims, però jo esperava una altra cosa, ves, molta més història i actuacions al servei d’aquesta. La sensació ha estat més de lluïment personal. Cert, el text tampoc no dóna gaíre més de si, l’argument no avança gaire… Dit això, ho petarà.

    25/09/2017

Deja tu valoración

Tienes que estar registrado para poder dejar tu opinión. Puedes registrarte aquí, o puedes entrar a continuación:

Artículos relacionados