Sempre s’agraeix que un teatre privat aposti per una obra incòmoda, especialment, quan es tracta d’un text que, dues dècades després de la seva estrena original, malgrat no haver envellit malament, avui s’ha d’enfrontar a un clima de correcció política que tolera poc l’ambigüitat. La cabra, o Qui és Sylvia? és una història escrita per un geni trapella (Edward Albee) que busca dinamitar principis que mai ens hem qüestionat, remoure els nostres límits morals i plantejar-nos dubtes escandalosament imprevistos. Amb aparença de comèdia negra, la peça amaga, en realitat, un drama truculent capaç de remoure les entranyes de l’espectador més fred.
El seu director, Iván Morales, aposta, de fet, per la interpel·lació directa al públic i, des de la força de la simplicitat, deixar brillar als intèrprets. La química escènica de Jordi Bosch i Emma Vilarasau resulta, en aquesta ocasió, memorable, fascinant, colpidora. El viatge que ens ofereixen esdevé una experiència tan impactant com captivadora. Però, certament, és Vilarasau la reina d’aquesta funció. La ràbia continguda, les explosions de fúria, el dolor, la compassió, la ironia, la llàstima, la incomprensió o l’afecte són només algunes de les tecles amb les quals juga durant aquesta muntanya russa d’emocions de gairebé dues hores. Els acompanya en escena un tendríssim Roger Vilà, en el paper de fill del matrimoni. Vilà, que ja havia demostrat el seu talent com a actor a muntatges com Vespres de la beata verge o La mort i la primavera, continua la seva trajectòria ascendent construint aquí un personatge tan fràgil com tridimensional. Finalment, un efectiu Jordi Martínez, en el paper d’amic del protagonista, completa el magnífic quartet.
La proposta fa riure, fa reflexionar i et sacseja per dins. Parla dels llindars de la tolerància, de la gestió del desig sexual i de la hipocresia d’una societat construïda basant-se en l’aparença. És brutalment preciós veure com es destrueix quasi a temps real el món dels protagonistes a través de la lluita dialèctica però també d’accions físiques explícitament violentes. En definitiva, estem davant d’un espectacle que es gaudeix a molts nivells, que genera plaer i malestar a parts igual, que deixa empremta i que és impossible d’oblidar (una qualitat, per desgràcia, molt escassa actualment).