Ahir vaig estar a l’estrena de “Moby Dick” al Teatre Goya.
Un treball d’equip extraordinari del que cal destacar a Jaume Manresa que signa la composició musical i sonora del muntatge, Miquel Àngel Raió responsable de la projecció d’imatges ,a la Beatriz San Juan per l’escenografia i el vestuari, i Valentín Álvarez per la il·luminació, un dels elements més destacables d’aquesta obra.
La interpretació de Josep Maria Pou és extraordinària. El seu protagonisme és aclaparador, la seva força escènica i la seva capacitat de memoritzar indiscutible. Però no sé per quina raó no és un espectacle que aixeca emocions…la densitat del text, la concentració de protagonisme escènic de l’actor Josep Maria Pou, …Ahir per ser dia d’estrena, els aplaudiments van ser més aviat de cortesia. Com és habitual a la sortida tothom diu la seva i fa una primera valoració, cosa que personalment no m’acaba d’agradar, perquè les coses s’han de pair i reflexionar, abans de donar una valoració final. Pot ser jo no sóc prou entesa, però a mi em va agradar, i força. Pot ser no és un imprescindible, però si un molt recomanable.
Moby Dick és el relat d’una obsessió, l’obsessió humana que va més enllà de la raó, i és capaç de consumir la voluntat i eliminar qualsevol element bondadós de l’ànima. Aquesta obra és la metàfora de la lluita de l’home contra ell mateix i la naturalesa.
“Moby Dick” ens transporta als espectadors a fer un viatge a les profunditats de la bogeria d’un home, i de com és capaç de tot per tal de satisfer la seva obstinació.
Hi ha una frase que defineix molt bé l’obra i al seu protagonista principal, l’Ahab interpretat per Josep Maria Pou : “Yo no estoy loco. Yo soy la locura enloquecida”.
L’obsessió d’Ahab m’ha fet pensar en les obsessions que hi ha al voltant del món del teatre. Us en parlaré de la que potser em sento més propera. Dins del món del teatre en som molts als que ens anomenen «malats del teatre». Jo us puc assegurar que jo no hi sóc dins d’aquesta etiqueta, tot i que moltes de les meves amigues ho creuen. No m’obsessiona si em perdo aquella obra que tothom ha vist i que és imprescindible, la veritat és que me’n puc estar d’anar durant dies i dies al teatre. He vist gent que realment està obsessionada. Jo no vull que em passi el mateix. El que tinc molt clar és que jo no vull ser l’Ahab.
Jo de vosaltres hi aniria. Una cosa…és teatre de text. La gran part de l’obra recau en el text, per a molts això pot semblar-vos avorrit.
***/****