A l’Espai Lliure del Teatre Lliure es va estrenar dimecres la peça INCÒGNIT del dramaturg britànic Nick Payne (1984), una peça estrenada l’abril de 2014 al Live Theatre de Newcastle i que es va poder veure a la Sala Beckett en 2017.
Una proposta que parla del cervell, la millor «màquina de generar històries». Una indagació triple a partir de la intel·ligència, la memòria i la ment. Dos dels relats estan basats en fets reals i el tercer, fictici, farà de nexe d’unió.
Tres relats al llarg de 60 anys, amb tres cervells protagonistes. Dinou personatges en mans de quatre actors. Un nexe comú uneix les tres històries: la recerca de la identitat.
Dirigida per Mónica Bofill que també n’ha fet la traducció i interpretada pels intèrprets de la companyia La InCògnita, creada per tirar endavant el projecte, Paula Blanco, Oriol Guinart, Jordi Llordella i Victòria Pagès.
La primera història és real, situada a Princeton (Nova Jersey) centrada en la vida de Thomas Stoltz Harveyel (Oriol Guinart) un patòleg que l’any 1955 va fer l’autòpsia a l’Albert Einstein, i va robar el cervell i els ulls del difunt convençut que aquests contenien alguna pista que justifiques la seva saviesa. Un home que va passar 40 anys de la seva vida estudiant-lo sense aconseguir res ni tenir el suport del món científic. Avui encara hi ha trossos del cervell de Enstein repartits pel món.
La segona història real, situada a Bath (Anglaterra) l’any 1953, està basada en Henry Molain (magnífic Jordi Llordella), un pacient que havia estat atropellat quan anava en bicicleta i va patir atacs epilèptics a partir d’aquell accident. El metge que el portava va decidir operar-lo traient-li la part del cervell que li provocava els atacs. L’epilèpsia es va solucionar, però ell va quedar incapaç de recordar res més enllà d’un minut, una persona que comença de zero cada 30 segons i que va viure fins als 80 anys en una residència. Es va convertir, per als científics, en el cas H.M. i va morir d’una malaltia pulmonar.
El tercer relat és fictici, situat l’any 2013, ens parla de la Marta, una neuropsicòloga clínica (Victoria Pagés) que s’acaba de separar, viu una crisi d’identitat i es qüestiona la seva vida professional i personal. Inicia una relació amb la Patricia (Paula Blanco). Marta descobrirà el seu origen familiar lligant-lo amb les dues històries reals.
Les tres històries es creuen a escena en l’espai i el temps, els actors interpreten diferents personatges, i nosaltres, espectadors, hem d’anar encaixant les històries. És aquest fet el que potser no ens hi ha permès arribar plenament a la peça, escenes en alguns casos massa curtes i canvi de personatge sense sortir d’escena, ens ha complicat la comprensió de tot plegat.
Una escenografia modulable molt adient per la proposta, que incorpora en les seves parets verticals algunes projeccions que ajuden, malgrat que creiem que la direcció de Mònica Bofill no ha aconseguit del tot, ajudar a la comprensió d’un text difícil de representar.
Malgrat tot, ens han agradat força les interpretacions dels quatre actors, que es veuen obligats a canviar de registre en pocs segons, en canviar de personatge constantment.
Aquesta proposta forma part del recorregut Autoexploradors com també els espectacles «Trans (més enllà)» que es va poder veure la temporada passada i veurem a Gràcia del 6 al 10 de marc d’enguany, «Je suis narcissiste (òpera bufa)» a Montjuïc del 12 al 14 d’abril i «El temps que estiguem junts» que també es va poder veure la temporada passada i ara torna, a partir del 16 de maig, a L’espai Lliure.
Per poder veure la ressenya original, només cal clicar en aquest ENLLAÇ