Incògnit es un espectáculo del dramaturgo británico Nick Payne, una pieza del 2014 sobre el cerebro, la mejor ‘máquina de generar historias’. Una indagación triple a partir de la inteligencia, la memoria y la mente, basada en hechos reales.

Sinopsis

¿Es en algún aspecto cuantificable el cerebro de Albert Einstein? ¿Seguimos siendo quién somos si no recordamos nada de lo que hemos hecho? ¿De qué nos podemos fiar si nuestro propio cerebro es el primero en llenar los vacíos para construir un relato que nos permita mantener la ilusión de coherencia?

Datos útiles

espectáculo en catalán
duración aproximada 1h 25 ‘sin pausa

10/03 charla con la compañía después de la función

Duración:
85 minutos

Idioma:
Catalán

Sinopsis

Datos útiles

espectáculo en catalán
duración aproximada 1h 25 ‘sin pausa

10/03 charla con la compañía después de la función

Ficha artística

Ver ficha entera

Fotos y vídeos

Opiniones del espectáculo 4

Recomendaciones Teatre Barcelona

Espectadores/as

Miquel Gascon Baz
Teatre Barcelona

De fet, tots som malalts mentals

A l’Espai Lliure del Teatre Lliure es va estrenar dimecres la peça INCÒGNIT del dramaturg britànic Nick Payne (1984), una peça estrenada l’abril de 2014 al Live Theatre de Newcastle i que es va poder veure a la Sala Beckett en 2017.

Una proposta que parla del cervell, la millor "màquina de generar històries". Una indagació triple a partir de la intel·ligència, la memòria i la ment. Dos dels relats estan basats en fets reals i el tercer, fictici, farà de nexe d'unió.

Tres relats al llarg de 60 anys, amb tres cervells protagonistes. Dinou personatges en mans de quatre actors. Un nexe comú uneix les tres històries: la recerca de la identitat.

Dirigida per Mónica Bofill que també n'ha fet la traducció i interpretada pels intèrprets de la companyia La InCògnita, creada per tirar endavant el projecte, Paula Blanco, Oriol Guinart, Jordi Llordella i Victòria Pagès.

La primera història és real, situada a Princeton (Nova Jersey) centrada en la vida de Thomas Stoltz Harveyel (Oriol Guinart) un patòleg que l'any 1955 va fer l'autòpsia a l'Albert Einstein, i va robar el cervell i els ulls del difunt convençut que aquests contenien alguna pista que justifiques la seva saviesa. Un home que va passar 40 anys de la seva vida estudiant-lo sense aconseguir res ni tenir el suport del món científic. Avui encara hi ha trossos del cervell de Enstein repartits pel món.

La segona història real, situada a Bath (Anglaterra) l’any 1953, està basada en Henry Molain (magnífic Jordi Llordella), un pacient que havia estat atropellat quan anava en bicicleta i va patir atacs epilèptics a partir d'aquell accident. El metge que el portava va decidir operar-lo traient-li la part del cervell que li provocava els atacs. L'epilèpsia es va solucionar, però ell va quedar incapaç de recordar res més enllà d'un minut, una persona que comença de zero cada 30 segons i que va viure fins als 80 anys en una residència. Es va convertir, per als científics, en el cas H.M. i va morir d’una malaltia pulmonar.

El tercer relat és fictici, situat l’any 2013, ens parla de la Marta, una neuropsicòloga clínica (Victoria Pagés) que s’acaba de separar, viu una crisi d'identitat i es qüestiona la seva vida professional i personal. Inicia una relació amb la Patricia (Paula Blanco). Marta descobrirà el seu origen familiar lligant-lo amb les dues històries reals.

Les tres històries es creuen a escena en l'espai i el temps, els actors interpreten diferents personatges, i nosaltres, espectadors, hem d'anar encaixant les històries. És aquest fet el que potser no ens hi ha permès arribar plenament a la peça, escenes en alguns casos massa curtes i canvi de personatge sense sortir d'escena, ens ha complicat la comprensió de tot plegat.

Una escenografia modulable molt adient per la proposta, que incorpora en les seves parets verticals algunes projeccions que ajuden, malgrat que creiem que la direcció de Mònica Bofill no ha aconseguit del tot, ajudar a la comprensió d'un text difícil de representar.

Malgrat tot, ens han agradat força les interpretacions dels quatre actors, que es veuen obligats a canviar de registre en pocs segons, en canviar de personatge constantment.

Aquesta proposta forma part del recorregut Autoexploradors com també els espectacles "Trans (més enllà)" que es va poder veure la temporada passada i veurem a Gràcia del 6 al 10 de marc d'enguany, "Je suis narcissiste (òpera bufa)" a Montjuïc del 12 al 14 d'abril i "El temps que estiguem junts" que també es va poder veure la temporada passada i ara torna, a partir del 16 de maig, a L'espai Lliure.

Per poder veure la ressenya original, només cal clicar en aquest ENLLAÇ

01/03/2019
Josep OS

Ahir vaig estar al Lliure veient aquesta obra del dramaturg britànic Nick Paine i que ha traduït de l’anglès i dirigeix, Mònica Bofill. L’obra és una reflexió sobre el cervell, una indagació a través de la intel·ligència, la memòria i la ment basant-se en tres històries que es van entrecreuant, la d’un pacien nord-americà que que perd la memòria després de sotmetre a una operació, la d’un patòleg que fa l’autòpsia a Albert Einstein i li roba el cervell i els ulls i la d’una neuropsicòloga que pateix una crisi d’identitat després de trencar amb el seu matrimoni i descobrir que és lesbiana. Quatre actors que es posen a la pell de 19 personatges, i que a un ritme vertiginós van creuant les històries, reconec que algun moment és fàcil desubicarse a mi em va passar, però ràpidament agafes de nou el fil. Els constants canvis de rol i registre fan d’Incògnit una obra difícil d’interpretar i crec que Bofill ha encertat de ple en el repartiment amb una esplèndida Victòria Pagès al capdavant així com Oriol Guinart, Paula Blanco i Jordi Llordella. Un incident en desmaiar-se una espectadora, va obligar ahir a la nit a interrompre la representació, situació difícil per als actors que van mostrar la seva gran professionalitat quan la van reprendre de nou. Espero la ràpida recuperació de la senyora i que tot quedés en un ensurt. Interessant, diferent i per a mi totalment recomanable, ara cal anar amb la ment clara.

03/03/2019
Victòria Oliveros Layola

Tres històries creuades amb el cervell com a protagonista servides en clau de comèdia científica. Tres històries servides en trossets com els trossets del cervell d’Einsten estudiats per la ciència. Equilibri entre temes transcendents i humor amb un grandíssim treball actoral. Recomanable. https://gaudintdelteatre.wordpress.com/2019/03/02/incognit/

03/03/2019
JOSE GABRIEL DEL VIEJO

El Espai Lliure nos presenta esta obra con diversas historias entrelazadas con el nexo en común del cerebro y la pérdida de la memoria (y con ella la identidad propia).
Hasta qué punto somos nosotros sin nuestros recuerdos?
La obra va alternando las diferentes historias y los 4 actores interpretan hasta 16 personajes. Personalmente este ha sido el punto flojo de la obra puesto que a veces me ha costado seguir el ritmo y no me daba cuenta del cambio de personaje en los actores. Un poco cacao…
La escenografía muy bien aprovechada y los actores todos ellos magníficos y muy entregados.

02/03/2019

Deja tu opinión

'Incògnit', tres relatos en el Teatre Lliure

Un patólogo que realiza la autopsia a Albert Einstein y le roba el cerebro y los ojos, un hombre que pierde la memoria a corto plazo después de someterse a […]

18 febrero 2019