La fisiognomia, una branca de la qual ja coneixem com és la frenologia per programes de ciències ocultes mediàtics, és la paraciència que estudia la fisonomia humana i estableix a partir d’aquesta el seu comportament. Una mena de llenguatge verbal instintiu del tot acientífic que anteposa els prejudicis personals i fòbies dels altres envers el físic dels altres i que durant anys ha servit de guies per a la representació escènica i pictòrica, però que bé sabem que no és més que una paraciència sense cap fonament i que només serveix per, en moltes ocasions, ridiculitzar als enemics socials i polítics.
És aquesta mateixa fisiognomia la que establia que els agraciats portant de la gepa gaudien sovint de la traïdoria, o així ho decretava el biaix d’aquests estudis, de la mateixa manera que establia tendències homosexuals en els barbamecs i només veia bondat en la gent d’ulls blaus i cabell ros.
En Ricard III era malvat, o això deien els de la Casa Tudor. Malvat i geperut. Un fet indissociable d’un altre. És per a això que, amb perdó d’en Quasimodo, sigui el geperut més famós de la història de la literatura. I les seves vileses traspassen tot el que és moralment acceptable. Bona nota d’això en va extreure en George R. R. Martin, que ha admès que la seva inacabada heptalogia beu directament de les fonts de la Guerra de les Dues Roses.
Ara bé, la historiografia sempre te a coses a dir i en aquesta ocasió, contradiu a la literatura i fins i tot a la història que, en aquell moment, era -més encara- escrita pels vencedors. Que en aquest cas van ser el Tudor, extinguint amb la mort de Ricard III a la batalla de Bosworth, la nissaga dels Plantagenet.
Doncs va ser el 1980 quan es va descobrir que no va ser Ricard III qui va assassinar als seus nebots, sinó pel mateix Duc de Buckingham. Les causes es desconeixen, però sembla que per a desacreditar al mateix Rei que en el seu breu regnat va gaudir d’una gran popularitat en eliminar algunes mesures impopulars imposades pel seu germà donant un major proteccionisme al mercat i al ciutadà, així com perseguir l’omnipresent corrupció a l’illa.
Després del descobriment de la tomba de Ricard III al 2012 sota el pàrquing municipal de Leicester i les anàlisis del seu ADN i una reconstrucció 3D a partir dels seus es va determinar que Ricard III no va ser mai geperut, però sí que patia una lleugera escoliosi, però no el vil i estrafet personatge que inspirà a Shakespeare a partir de l’obra de Thomas More.
Tres anys després de la descoberta i assegurant-se que les restes eren -possiblement- les del dissortat monarca, aquestes van rebre un funeral d’estat i va ser -parcialment- restablert l’honor d’aquest i de la dinastia Plantagenet i que la majoria d’afirmacions envers la figura de Ricard no són més que propaganda política.
Una vegada hem conegut al personatge més històric i que ens pot inspirar la llàstima que inspiren tots aquells que han estat traïts, podem de nou gaudir del personatge shakespearià, el que assumeix que ha de ser malvat per la seva condició d’esguerrat i que no només no dubtarà a matar a innocents, sinó que gaudirà d’aquesta experiència perquè és l’únic plaer del qual pot gaudir una bèstia del seu aspecte. Un Ricard que com a aquesta història del senglar (una clara referència a l’escut heràldic del duc de Gloucester) partint de la posició més incòmoda de totes, ascendirà al poder a partir de les males arts i l’engany.
És el bo d’en Joan Carreras qui rep l’encàrrec d’esdevenir un actor de segona fila que aspira al reial personatge, un dels més ambicionats de l’univers del bard de Stafford juntament amb altres monarques o aspirants al tron maleïts per l’ambició pròpia o de la resta, i que no dubtarà en cap moment en fer possible perquè la producció arribi a bon port tot i les inclemències. Aquestes representades per actors de tercera fila mancats d’intel·ligència i comprensió lectora, setciències arrogants de l’escena teatral i en última instància l’habitual manca de diners.
Les vicissituds d’en Carreras durant la producció, construïdes d’igual manera que la tragèdia del bard, fan que el personatge cada vegada s’abraoni més i més, deixant de ser aquest mateix fins a esdevenir, de forma gairebé literal, el mateix Ricard. Que pren les regnes d’una producció abocada al fracàs i demandant un espectador intel·ligent abans que un cavall, remetent-nos a les més minimalistes ensenyances d’en Peter Brook, que bé podrien ser les mateixes del bard. Doncs, amb un text prou bo i un actor competent, no calen pas més artificis i en Joan Carreras ho demostra sobradament transmutant-se, alternant ràpidament el vers i personatge amb la d’un actor encara prou fort per lluitar i demanar el seu cavall. El seu regne per un cavall.
Els personatges no són més que artificis de la retòrica i manipulacions del llenguatge per a portar-nos allà on volen els intèrprets intel·ligents i en aquest cas s’aconsegueix amb pas ferm i destresa, que ens fa endinsar en meta-llenguatges creant una meta-obra teatral.
I és aquesta meta-obra i el seu conseqüent meta-llenguatge fa que en moltes ocasions la versemblança sigui encara més versemblant del que ens imaginem i dubtem de quan comença i acaba la ficció, què és artifici i què és el veritablement talent a escena. Aprofitant per mofar-se de les clàssiques tècniques interpretatives com la d’en Stanislavski o les de LeCoq. Plantant-nos allà, enmig dels nassos, un text diabòlicament ràpid que ens fa passar per tots els estats de l’ésser abans no podem badar boca. En el que unes poques cordes, una butaca, una perruca desmanegada, un maquillatge mai acabat de posar i una gorgera siguin suficients per explicar-nos diverses històries que ens aboquen sempre a la mateixa: la tragèdia de Ricard III. El personatge que ho vol tot i per a explicar-nos la seva història no necessita res, ni la mateixa que el caracteritza. És aquesta la seva grandesa.
L’espai sonor s’omple tant eventualment com ràpidament amb alguns compassos de música barroca, les habituals trompetes d’aquesta mena de produccions en el seu format clàssic fins a arribar a la tenebrosíssima música tardomedieval i barroca de l’enigmàtic artista postmodern Anna-Varney Cantodea de Sopor Aeternus and The Ensemble of Shadows, deixant-nos endinsar per la foscor de l’ànima del torturat Ricard III, però també per la de tots aquells actors que diàriament ens perdem a platees professionals i amateurs. És a aquests, també, un homenatge que hauria d’animar a treure’ns la mandra per a continuar trobant actors intel·ligents per a textos intel·ligents que ens facin aturar una vegada més i dir, com va dir Faust, «Atura’t, instant, ets tan bell».
