Juan Mayorga, autor de Himmelweg, reconeix tenir dubtes encara, anys després de l’escriptura de l’obra, en algun dels seus articles, de fins a quin punt tenim dret a recuperar una història, la de l’Holocaust, que hauria de ser irrepetible. Hi ha més preguntes, és clar: com es pot comunicar allò que sembla incomprensible? Què hi té a veure amb el teatre la «representació» que perpetra el comandant nazi del camp de concentració?
Una delegada de la Creu Roja (delegat en el text) visita un poble que feien servir els nazis com a sala d’espera de camí a Auswitch. El Comandant del camp organitza una representació guionitzada per a donar la impressió de normalitat. La delegada haurà de redactar un informe en el qual no tindrà una altra opció més que reflectir la manca d’excepcionalitat que hi ha observat.
Escriure o montar un text de Mayorga és un desafiament descomunal per a un dramaturg, doncs suposa acceptar una dimensió repugnant del fet teatral o de la intenció amb què la humanitat l’ha fet servir. És clar que el teatre no té la capacitat de restituir vides però sí que té no només la capacitat sinó, de vegades. la obligació de restituir la dignitat d’aquestes vides, de construir una experiència de la pèrdua.
En aquest sentit, la posada en escena de Ramon Molins posa el focus en els dos elements que hem destacat del text. D’una banda, construeix una mena de myse en abyme de teatres dins dels teatres, de nazis que fan teatre i de titelles que són personatges que fan teatre… I d’una altra, l’encert a l’hora de trobar un to i un ritme mitjançant la conjunció de tots els elements constitutius de l’obra: l’audiovisual, la il·luminació, l’escenografia i, per sobre de tot, les interpretacions. Ramon Molins camina per la corda fluixa amb un d’aquells papers que pot virar a l’excés en qualsevol moment, i en canvi aconsegueix no desbocar-se. Patricia Mendoza troba també el punt just entre el vessant documental, de testimoni fallit, i el de confusió davant la revelació d’una realitat que va ser invisible per a ella. Guillem Gefaell, «el col·laborador per força», atònit i impotent davant l’horror.
Himmelweg és el camí cap a un cel enterenyinat, un camí que cal fer, no per mirar d’entendre allò que no pertany a l’humà, sinó per fer visible el que l’horror va exterminar.