1. «Es fa teatre a qualsevol lloc» deia, amb escepticisme, la meva veïna a l’Àtic22 del Tantarantana, i en efecte se’n fa a tot arreu, només cal un espai diàfan, uns actors i públic. La Lara Díez Quintanilla ens rep al final de les escales i ens convida a seure. Creua l’escenari i ocupa la seva localitat entre els espectadors mentre en Ramon Bonvehí ocupa el seu lloc a l’escenari.
2. De sobte, la sospita que quelcom fosc xiuxiueja per sota les evidències de l’obra ens assola. La força amb què la directora captura turbulències del comportament reconeixibles com a desordres originats per l’ordre instal·lat fora del despatx d’un edifici malalt. La intensitat no desemboca en desassossec gràcies a algunes escletxes d’ironia i humor que esberlen el bastiment del joc i desmuntin els seus mecanismes.
3. Ni rastre de gesticulació redundant i irrespectuosa amb l’espectador, tot és subtilesa, un text ritmat amb precisió, pauses curulles de contingut… Hi ha a Herència abandonada la voluntat ferma d’allunyar-se del realisme per acostar-nos la realitat mitjançant una mirada endins que amaga un malestar que ens és familiar.
4. Herència abandonada també és una obra d’actors. De fet, Díez obre amb humilitat, el camí per a què Cesca Vadell i Ramon Bonvehí despleguin el seu talent s’elevin i nosaltres ens elevem amb ells. L’espectacle interpretatiu de tots dos és profund i emocionant que paga la pena de veure.
Herència abandonada ressona a Barcelona i duu aires de Haneke, Lupa o Bernhard. Llarga vida.