Era de preveure que Jordi Oriol i Carles Santos acabarien col·laborant en alguna cosa… I era també molt previsible que el punt en comú -o el pretext, com es diu en el programa de mà- fos precisament Joan Brossa. Tot i que els tres han seguit camins diferents coincideixen en el seu amor per la performance, pel simbolisme, pel joc teatral i per la valentia escènica, absolutament lliure de modes i autocensures vàries. És cert que aquest collage brossià, basat en un primer moment en l’obra Collar de cranis i altres peces, potser peca d’hermètic i a moments inintel·ligible. Però a la segona part, on els actors «canten les quaranta» al públic, el to es rebaixa i l’humor apareix d’una forma molt més clara. Val a dir, precisament, que els actors provenen del projecte IT Teatre (projecte pedagògic integrat per graduats en Arts Escèniques de l’Escola Superior d’Art Dramàtic) i que s’esforcen fins a l’extenuació per dur a terme un treball actoral i físic molt exigent.
Admeto que Esquerdes parracs enderrocs és una peça difícil, potser una mica desfasada i m’atreviria a dir que, a moments, fins i tot superada. Però també cal dir que és absolutament necessari que es vagi recuperant l’univers de Brossa. En primer lloc per suposar un món literari i artístic irrepetible, i en segon lloc pel fet de no deixar perdre un patrimoni cultural que ha influït a molts nivells en l’àmbit artístic del país. I que aquesta recuperació es faci en el Teatre Nacional de Catalunya crec que és un signe de que algunes coses s’estan fent bé… encara que sigui a la Sala Tallers i per molts pocs dies.