Esquerdes parracs enderrocs

I això ho dic jo com a expert en temes... diguem... temes caprins, i és que la parella Carles Santos i Jordi Oriol han muntat un espectacle "a partir de Brossa" que fa caure de cul. Un espectacle en el que potser costa una mica d'entrar-hi, però a la que li agafes la mida ja no te'n pots escapar. i es que l'equip d'actors del IT, nou craks de la interpretació, l'expressió corporal, la facial i més n'hi hagués se t'emporten per allà on volen, i en fan de tots colors seguint la vella tècnica del "fot-li que és de Reus".

No us el perdeu, us ho passareu molt bé i al sortir us preguntareu "com es pot fer tant sense quasi no dir res?

 

 

Crítica completa » http://bit.ly/2qGXV1P

Era de preveure que Jordi Oriol i Carles Santos acabarien col·laborant en alguna cosa... I era també molt previsible que el punt en comú -o el pretext, com es diu en el programa de mà- fos precisament Joan Brossa. Tot i que els tres han seguit camins diferents coincideixen en el seu amor per la performance, pel simbolisme, pel joc teatral i per la valentia escènica, absolutament lliure de modes i autocensures vàries. És cert que aquest collage brossià, basat en un primer moment en l'obra Collar de cranis i altres peces, potser peca d'hermètic i a moments inintel·ligible. Però a la segona part, on els actors "canten les quaranta" al públic, el to es rebaixa i l'humor apareix d'una forma molt més clara. Val a dir, precisament, que els actors provenen del projecte IT Teatre (projecte pedagògic integrat per graduats en Arts Escèniques de l'Escola Superior d'Art Dramàtic) i que s'esforcen fins a l'extenuació per dur a terme un treball actoral i físic molt exigent.

Admeto que Esquerdes parracs enderrocs és una peça difícil, potser una mica desfasada i m'atreviria a dir que, a moments, fins i tot superada. Però també cal dir que és absolutament necessari que es vagi recuperant l'univers de Brossa. En primer lloc per suposar un món literari i artístic irrepetible, i en segon lloc pel fet de no deixar perdre un patrimoni cultural que ha influït a molts nivells en l'àmbit artístic del país. I que aquesta recuperació es faci en el Teatre Nacional de Catalunya crec que és un signe de que algunes coses s'estan fent bé... encara que sigui a la Sala Tallers i per molts pocs dies.

Inicialment aquesta proposta estava titulada Collar de Cranis (Varietats a la Brossa) i després del procés de creació i assajos ha quedat rebatejada com ESQUERDES PARRACS ENDERROCS que és el seu títol definitiu.

Carles Santos i Jordi Oriol han conduït a aquest grup de joves creadors a la recerca de Brossa i del seu llegat essencial, en un intent d'oferir-nos una mirada d'avui sobre Joan Brossa.

Brossa és el pretext per crear, per aconseguir que el jove grup d’intèrprets i escenògrafs ens obliguin a mirar. Mirar Brossa a través de l’altre.

Un mira de mirar Brossa. L'altre mira de mirar Brossa a través de la mirada de l'un. I el següent mira de mirar Brossa a través de l'altre que mira la mirada de l'un respecte Brossa. Tot això podria ser un mer joc de miralls, d'il·lusionisme, o-mirant prim- un simple joc de paraules. Però la paradoxa és que aquí i ara, l'únic que compta, i el més important, és la teva mirada.

Hem de reconèixer que els primers minuts de la proposta descol·loquen a la gran majoria de la platea que no entén res del que escolta ni del que veu (fins i tot en els primers moments van abandonar alguns espectadors), uns primers moments molt durs on només ens arriben crits i interpretacions exageradíssimes.

Però, de mica en mica, un cop decideixes que has de mirar, que has de deixar d'escoltar, millor dit, has de deixar d'intentar entendre el que escoltes, és en aquell moment que comences a gaudir d'unes interpretacions excel·lents, els joves actors s'entreguen totalment i ens fan partícips del seu entusiasme. Una posada en escena força espectacular, amb alguna sorpresa que no podem explicar.... tot en un escenari nu, que s'emplena només amb ells, una acuradíssima coreografia i una bona il·luminació.

Hem entès poques coses del món Brossa, però ens hem deixat portar i finalment hem gaudit de la proposta.

Si voleu llegir la nostra valoració original sencera, només heu de clicar AQUÍ