Diguem-ho sense embuts: La Calòrica és sinònim de bon teatre. Així que si encara no havíeu vist «Els ocells», el Teatre Poliorama l’ha programat els dilluns perquè l’obra creada per la companyia el 2018, basada en un text de l’escriptor grec Aristòfanes, el qual la va estrenar el 414 aC, arribi a més espectadors.
Amb les dates a la mà, comença la primera clau de l’èxit de l’obra. 2.500 anys després, la sàtira política que l’escriptor Aristòfanes va escriure és d’actualitat. És clar que La Companyia l’ha reinterpreda, amb un text col·lectiu com asseguren, però l’essència és la mateixa. El públic riu constantment pels diàlegs enginyosos, protagonitzats per una democràcia agònica, un capitalisme que només volia ser capitalisme (que no tenia maldat), per un líder populista que només vol crear una ciutat alternativa, als núvols, amb els ocells. I és cert que el riure és alliberador, i benvingut, però com a al·legoria que és l’obra és mordaç i, en el fons, quan t’aixeques de la cadira, el regust que deixa de veritat és de tristesa. I de camí a casa pensaràs en les dictadures que hi ha al món, en la feblesa de la democràcia, en els líders populistes (atenció a la frase: «Jo només hi veig ocells, i no puputs ni flamencs!») i en la impossibilitat de creure en la humanitat, que allà on sigui ho espatllarà tot, fins i tot quan intenta crear alternatives.
Per a mi, l’escena més trista (sí, deixeu-me dir-ho així) és el sopar entre ocells immigrants, que han arribat de fora per convertir-se en mà d’obra barata per construir edificis i infraestructures per a la nova ciutat que els suposa jugar-se la vida cada dia. Com a filla d’immigrants andalusos, no m’hi puc sentir més identificada.
Per tot plegat, aprofiteu les dotze funcions, fins al 21 de febrer, programades en dilluns i en dimarts, del Teatre Poliorama.