Adaptar un clàssic és reconvencionalitzar-lo, és a dir, pormenoritzar quins són els nous contextos que han d’enmarcar-ne la seva representació, l’acomodament als nous codis i als nous públics, que són diferents d’aquells per als que fou escrita l’obra. Però també és tenir en compte la literatura que «ha dialogat» amb el clàssic al llarg del temps i n’hagi transformat necessàriament la seva recepció. Tot això és el que Els jocs florals de Canprosa traspua i grava (és més un desig que una constatació) amb lletres d’or a la història del teatre català per a fixar els passos a seguir a l’hora de dur a escena un clàssic.
Jordi Prat i Coll (Liceistes i Cruzados, La fortuna de Sílvia) du aterme un exercici preciós de confiança en la posada en escena com a concepte, com a eina de manipulació imprescindible, precisament, per a ser fidel a l’esperit del text de Rusiñol. Totes les elccions del director gironí són encaminades a fer-nos arribar el text amb la mateixa contundència amb què fou rebut fa més de cent anys: l’escenografia montserratina, la banda sonora, les coreografies, els moviments escènics, el vestuari…
I no és menys important el valor a l’hora de reivindicar el cançoner català, els standards del nostre Tin Pan Alley particular que, per força, han d’explicar-nos a nosaltres mateixos, per bé i per mal. Anna Moliner excel·leix des del minut u i fins a les salutacions del final. És la millor actriu del teatre musical d’aquest país i brilla encara més quan canta des de l’allò còmic. Rosa Boladeras, amb la vis còmica pujada; divertidíssim l’Oriol Genís; i podríem continuar amb tot el repartiment.
Els Jocs florals de Canprosa de Prat i Coll és, probablement, molt semblant al que hauria fet Rusiñol avui dia: amb els mateixos mastegots a la corrupció institucional i al patrioterisme més recalcitrant. Visca el Rusiñol de Jordi Prat i Coll!