La influència del teatre argentí en el teatre català i les diverses produccions que directors i dramaturgs portenys han realitzat als nostres escenaris en els darrers 20 anys sembla tan òbvia, a aquestes alçades, que continuar insistint en mencionar-la resulta, en certa manera, redundant. En qualsevol cas, com que la relació catalanoargentina és encara fructífera i segueix aportant noves i interessants personalitats, segueix també sent una obligació destacar-ho i celebrar-ho.
Després de les magnífiques El loco y la camisa i El declive, el creador Nelson Valente ha estat una de les últimes figures a cridar la nostra atenció, amb el seu estil mordaç i, en certa forma, hereu de les obsessions de l’obra de Daulte o Tolcachir per citar els exemples més emblemàtics. A Els gossos, Valente ens presenta l’enèsima història sobre una família disfuncional que tracta com poden de suportar la rutina que els ofega. La trama no és especialment original però el seu in crescendo des de les converses més anodines a l’esclat emocional on tota la insatisfacció dels personatges surt a la llum està tan ben construït que captiva. El quartet d’intèrprets maneguen el ritme amb audàcia, matisen cada diàleg amb gràcia i intensitat i, en especial, una fantàstica Mercè Arànega brilla per la veracitat del seu cinisme. Es tracta, en definitiva, d’una proposta sobre l’acceptació de la infelicitat, explicada amb un sentit de l’humor tan fosc com enginyós, que aconsegueix divertir i incomodar a parts iguals, des del poderós mecanisme de fer-nos reflexionar com espectadors sobre les nostres pròpies misèries.
