No és la primera vegada que La Ignífuga escull la narrativa com a matèria primera per al seu teatre. A 2016 van presentar també al Tantarantana i formant part, com en el cas de El jugador, d’El Cicló (cicle de companyies independents de Barcelona), Kohlhaas de Heinrich Von Kleist. En ambdós casos proposa una posada en escena amb elements aliens a les formes més tradicionals del teatre, en aquest cas, una guitarra elèctrica, cançons de Led Zeppelin, micròfons (a la Rigola), una pantalla… Albert Pijuan és el responsable de la dramatúrgia i, per tant, corresponsable, com a mínim, en la decisió d’haver col·locat en primer pla la vessant socioeconòmica de l’obra de Dostoievski. Pijuan i Pau Masaló (director) s’enduen l’anècdota de la novel·la a la nostra actualitat i aprofiten la càrrega crítica implícita a la burgesia europea de segona meitat del XIX per a transformar-la en una denúncia de la desvirtuació que ha sofert el projecte original de la Unió Europea.
Sovint, aquest tipus d’extrapolacions poden ser una mica estridents i acabar per desviar-se en excés de l’esperit de l’obra de què parteixes, però aquest no és el cas. Tant la dramatúrgia com la direcció del muntatge són capaços d’explicar amb el grau necessari de subtilitat les aparicions de Putin o de la UE. Tot i així, el resultat final no és satisfactori, i alguna cosa fa que tot plegat trontolli i que la versió dostoievskiana, malgrat que ens avisen que és molt lliure, s’allunya irremeiablement dels efectes devastadors per al seu lector. Manca ritme i intensitat en un repartiment que no acaba d’enfilar les diferents escenes i que es mostra dubitativa en els diàlegs, que demanen molta més precisió. Finalment, l’espectador percep la manca d’energia i una mena d’abúlia (evidentment inconscient) que dificulta la transmissió del missatge.