La versió d’El Gran Gatsby que es representa actualment al Teatre Victòria aposta clarament per convertir la història de Fitzgerald en una gran experiència visual i musical. És un espectacle elegant, intens i molt espectacular, que captura perfectament l’estètica luxosa i decadent dels anys vint.
El primer que destaca és la posada en escena. Les coreografies tenen molta força, amb moments de Charleston, swing, jazz dance i claqué que donen energia constant a l’obra. La música en directe i l’ambient de cabaret transporten l’espectador a les grans festes de Gatsby, plenes d’ excés i sofisticació. El vestuari és probablement un dels punts més impressionants amb una estètica molt cuidada que crea un univers visual molt atractiu.
El ritme és constant. Pràcticament no hi ha moments morts i tot està pensat perquè l’espectador quedi atrapat per la música, la dansa i l’impacte escènic. Transmet molt bé aquesta sensació de luxe buit i d’obsessió romàntica que defineix el personatge de Gatsby.
Ara bé, tota aquesta espectacularitat acaba passant per davant de la profunditat emocional de la novel·la original. El llibre de Fitzgerald és una crítica amarga sobre la classe social, la superficialitat i la destrucció del somni americà, però a l’escenari aquests temes queden més diluïts. L’obra prioritza la festa, el glamur i l’entreteniment abans que el drama psicològic dels personatges.
Per això, alguns moments emocionals no tenen tota la força que podrien tenir. Gatsby continua sent un personatge misteriós i tràgic, però la seva solitud i la seva obsessió amorosa no acaben de transmetre tota la complexitat que sí que té la novel·la. El resultat és un espectacle molt bonic i molt ben executat, però una mica superficial en el fons.