Ja falten només un parell de setmanes perquè el gran èxit de les últimes temporades s’acomiadi dels escenaris, tot i que no crec que aquesta sigui la última vegada que puguem gaudir del text de Galceran a Barcelona. No sé si serà al mateix teatre ni amb els mateixos actors, però sé que una fórmula tan efectiva com aquesta encara es pot exprimir una mica més. És possible, fins i tot, que algun dia torni Jordi Bosch, substituït actualment per un Pere Ponce que tira d’ofici i de tècniques còmiques de llibre. I és que tot i resultar un bon producte, El crèdit és una obra basada en fórmules segures, que s’han provat anteriorment -a El mètode Gronholm, sense anar més lluny- i que funcionen com el mecanisme d’un rellotge. Per això no és estrany que al text de Galceran, sorgit del Primer torneig de dramatúrgia catalana, s’hi sumessin de seguida Sergi Belbel i el gran Jordi Boixaderas. No és que es pugui retreure res, però sé que un equip tan solvent hagués pogut extreure més d’una història que podria haver estat una crítica ferotge als temps de crisi i que es queda en una anècdota allargada i descafeïnada. Hi ha moments enginyosos, diàlegs molt interessants i ben portats -marca de l’autor-, però es nota massa que es busca la riallada i la complicitat del públic, i sobretot es busca la manera d’aconseguir un èxit rendible i que es pugui anar allargant en el temps, per exemple canviant la parella protagonista per una altra igual de carismàtica. És per tot això que sé que El crèdit tornarà tard o d’hora. I si no, temps al temps…
¡Enlace copiado!