Zero en conducta ha passat de manera fugaç per Barcelona per a inaugurar la temporada a Sant Andreu. Quin bon presagi per al SAT! Com us ho explico… Una barreja de bunraku (l’art japonès de manegar titelles grans amb tres titellaires), dansa, mim, teatre (si és que la resta no ho és) per a preguntar-se coses al voltant dels titelles, de la seva ànima i, és clar, de la nostra.
La companyia catalana sap posar el seu indiscutible virtuosisme al servei de la dramatúrgia i estalviar-se els efectismes de cara a la galeria. De sobte, l’espectador s’adona que no mira els titellaires, sinó el titella… bona senyal. El Nolan, el titella protagonista, cobra vida des del primer moment gràcies a la tècnica excepcional dels Zero… però també, i sobretot, per una posada en escenaque prioritza l’allò humà, i que investiga quina és la seva essència. Que prescindible que és el «realisme» i com de fonamental és identificar trets de vida a l’escenari. Que emocionant que un titella, que sembla un titella, s’assembli tant a un home o a una dona.
Els titellaires de Zero també són actors i ballarins i no escatimen possibilitats lingüístiques per a expressar la tensió amb que la descoberta de la vida ho imbueix tot sense remei. Fins i tot la il·luminació és llenguatge a Eh man hé! Quan es troben els personatges homes i dones amb el titella ens assola el dubte més meravellós de tots: qui és més humà? On és l’allò humà? En què consisteix?
Que bé adonar-te, una altra vegada, que no et coneixes, que no saps gairebé res. Cal que ens ho diguem més sovint.