Què important és parlar de la salut mental i què feliç em fa veure com de cada vegada la cultura s’inspira i es preocupa per fer d’altaveu dels pensaments i la situació de tantes persones.
Amb els adolescents al cap com a públic principal, el dramaturg i director Miquel Mas Fiol posa en escena les vides de tres joves, interpretats molt encertadament per Alba Flor, Carla Vilaró i Gerard Franch. M’atreveixo a dir encertadament perquè des del principi de l’obra els pròpis actors reconeixen que ells no són adolescents, que no volen parlar en nom de ningú, ni fer-se passar per un jove de 15 anys posant-se «una gorra i un skate”, com diuen.
Cr#ash és una muntanya russa d’emocions, les vides dels personatges t’agafen de la mà i et fan viure en primera persona el món dels tres joves, perquè com bé diuen, ells no són ja adolescents, però hi han passat per aquesta etapa. L’obra té part d’humor i part de crítica social, i acaba amb un final que fa pensar i et deixa marcat fins una bona estona després de sortir de la sala.
L’espectacle està acompanyat per uns audiovisuals que complementen molt bé la posada en escena i fa que sigui encara més atractiu. I l’argument fa que es vegi com qualsevol persona pot caure en un problema de salut mental, els tenim més a prop del que ens pensem, tots som més fràgils del que ens agradaria.
Segur que l’autor des del primer moment que va començar a pensar el text era conscient del repte que deu ser escriure per adolescents i no caure en estereotips, i el resultat final d’aquest muntatge és extraordinari, o almenys va fer aixecar de la cadira a tots els adolescents que estaven a la sala.
L’hi desitjo una llarga vida a Cr#ash, tothom pot caure, que giri per tots els nostres instituts i sales de teatre.
