Després d’una trajectòria d’una mica menys de 10 anys, la productora Sixto Paz ha aconseguit consolidar-se gràcies al seu bon ull a l’hora de triar textos contemporanis. Combinades amb dramatúrgies de Jan Vilanova, el grup capitanejat per Pau Roca ha estrenat obres de Nick Payne, Duncan MacMillan, Lucy Prebble, Neil LaBute o Philip Ridley, entre altres, aconseguint grans resultats però, sobretot, posar de relleu temes universals des d’una perspectiva contemporània que interpel·la. Classe és un muntatge molt en aquesta línia. Una peça que obre debat i reflexiona sobre l’educació i les diferències socials, dins i fora de les aules, segons els privilegis de cada individu.
La direcció escènica de Pau Carrió és honesta i sap posar-la al servei del conflicte dels seus personatges (en la pell de Pol López, Carlota Olcina i Pau Roca), que protagonitzen un enfrontament a tres bandes que resumeix el cor del conflicte. Tres personalitats, tres formes de veure el món i, curiosament, tres bones interpretacions que, per moments, semblen pertànyer a espectacles diferents. Tot i presentar-se com a comèdia, el que veiem sobre l’escenari és, més aviat, un drama social entretingut, sense excessos i que planteja amb audàcia una sèrie d’interrogants difícils de resoldre. Potser la proposta conté alguns flashbacks innecessaris i un punt àlgid que costa de creure, però, en general, resulta versemblant, oportuna i molt més complexa i profunda del que pot aparentar a primera vista.